Palestina, la terra de la Bíblia, ha estat des de temps immemorials motiu de discòrdia: per a la Bíblia hebrea (AT) és la terra promesa per Déu a Israel, el seu poble elegit. Per als grans imperis antics i moderns (Egipte, Assíria, Babilònia, Pèrsia, Grècia, Roma i ara, Estats Units i l’Iran) la terra ambicionada com a pont estratègic entre orient i occident. Per als jueus sionistes, és la terra recuperada després de persecucions seculars fins a l’intent genocida del règim nazi; i per als àrabs palestins, la terra usurpada per a un projecte colonitzador que va reduint progressivament el seu espai vital.
ESAÚ I JACOB, tots dos fills bessons dels patriarques Isaac i Rebeca, són en l’imaginari hebreu de l’Antic Testament, els pares de dos pobles –Israel i Edom- que ja es van desavenir pels drets de primogenitura usurpats per Jacob-Israel al seu germà Esaú-Edom a canvi d’un plat de llenties. Es van enemistar, però Jacob es va voler reconciliar amb el seu germà i, segons el relat del Gènesi, ho aconseguí. L’actual patriarca llatí de Jerusalem explica que Jacob-Israel, de coix de coix, sortí a camí del seu germà-enemic Esaú el qual «corregué a rebre’l, se li llançà al coll, l’abraçà i el besà. Tots dos ploraven». Al cap d’un breu diàleg, Jacob-Israel digué al seu germà Esaú: «tornar a veure el teu rostre ha estat com veure el rostre de Déu» (Gn 33, 10). La solució del conflicte, conclou el patriarca catòlic de Jerusalem, passa «per tornar a posar l’home al centre, tornar al rostre de l’altre, a la centralitat de la persona humana i a la seva inigualable dignitat».
ELS COLONS D’ISRAEL, amb el suport del govern extremista de Netanyahu, es van menjant mos a mos la poca terra que els queda als palestins; tot i llegir la mateixa Bíblia, n’extreuen altres passatges que avalin la seva política invasora. Per a ells, Israel segueix essent el poble elegit al qual Déu ha donat l’antiga Canaan (Palestina). La seva política segueix el decret Josuè una volta conquerida la ciutat qualment «tot allò que tenia vida a Jericó fou consagrat a l’extermini: homes i dones, joves i vells, vaques ovelles i ases» (Jos 6, 21). No és açò el que està passant a Gaza? Aquests polítics lectors de la Bíblia no s’inspiren en els textos de la diàspora hebrea sobre la possibilitat fins i tot de triomfar fins i tot en règims polítics no jueus (Josep a Egipte, Daniel a Babilònia, Ester a Pèrsia), ni fan cas dels profetes que com Amós denuncien les atrocitats comeses pels regnes del pròxim Orient incloent-hi Israel i Judà, o com Miquees que, adreçant-se als governants d’Israel els retreu que «engrandeixen Sió a còpia de sang i Jerusalem al preu d’injustícies» (Miq 3, 10).
L’ISRAELITA AMÓS OZ (recentment finat), fundador del moviment israelià «Pau ara», escriptor, reprodueix en un llibre de 1983 («Voces de Israel»), un diàleg tingut amb alguns palestins de la ciutat cisjordana de Ramallah: a la pregunta sobre «què volien els jueus abans de la guerra del 1948?», el jove àrab Naïf respon: «ells deien que un bocinet de terra i res més». Ara és l’enrevés: l’àrab et dirà que només vol un bocinet de terra, res més. I els israelites diuen: «jo tenc el poder, tot per a mi, jo ho tenc tot... per què hauria de donar un bocinet als àrabs?». I Naïf conclou: «només un bocinet, i que el deixin en pau amb el seu trosset. Així l’arab seria també un home lliure». De llavors ençà a què queda reduït aquest bocinet de terra? Què en quedarà de Gaza quan callin les bombes i els Estats Units deixin de subministrar armament assassí i sense l’excusa del suport iranià a Hamàs?
Es reconciliaran Jacob i Esaú? Només quan es mirin a la cara i es reconeguin mútuament el rostre de Déu. O en llenguatge secular, es vegin iguals en dignitat i en drets, cridats a conviure com a germans. Una cosa és inspirar-se en la Paraula de Déu que vol la justícia i la pau, i una altra emprar la Bíblia com un llibre de receptes polítiques segons convengui. L’horitzó d’una terra promesa abraça tots els pobles de la humanitat sense parts i quarts per a cap poble privilegiat. Si hi creim, i també hi creuen els grossos, hi ha esperança.
