Sembla molt poc probable, per no dir impossible, que en un estat de dret una persona fugida de sa justícia, sobre qui pesa una ordre de detenció, aconsegueixi entrar a Espanya, previ avís, sense que ningú sigui capaç de localitzar-la. Que es passegi tranquil·lament per Barcelona. Que dugui a terme un míting davant centenars de persones i amb un important desplegament policial, i que en una espècie de nombre d’il·lusionisme acabi abandonant sa zona en un cotxo sense que ningú l’aturi. Un esperpent total i absolut. Una vergonya de cara a sa comunitat internacional. Una humiliació més per a sa història de Catalunya d’aquests darrers set anys.
En aquest interval de temps han passat moltes coses. Es president Pedro Sánchez ha fet pactes inversemblants per poder seguir dormint a La Moncloa; ha abolit es delicte de sedició, ha tornat a sa definició clàssica des delicte de malversació, ha concedit indults i ha aprovat una llei d’amnistia. Açò no obstant es jutge instructor Llarena ha mantingut s’ordre de detenció de Carles Puigdemont. I tenint en compte ets antecedents, no és previsible que la revoqui.
Dijous passat estava previst que fos detingut en es primer punt fronterer o aeroport per on passés. Se suposa que ses comissaries havien rebut s’ordre de posar-lo a disposició immediata des jutge, qui li prendria declaració i li demanaria, previsiblement, si es confessava autor des delictes pes quals havia estat declarat en rebel·lia. Com és lògic, hauria negat totes ses andanades comeses, i per açò sa diligència hauria durat escassos minuts. Llavors es jutge prendria una decisió sobre sa seva situació personal. És a dir, si acordava presó preventiva, amb fiança o sense, o si, en canvi, decidia posar-lo en llibertat.
Per açò s’expresident pensava que es seu rocambolesc pla de fugida tenia poques probabilitats d’èxit. Estava equivocat. Va tornar a Espanya per desafiar «un estat opressor». Es va donar un fugaç bany de masses i, en un cop d’efecte, va aconseguir eclipsar sa investidura des nou president electe Salvador Illa, abans de fugir oficialment per segona vegada -i vés a sebre quantes més- cap a Waterloo. Aquesta ha estat sa seva darrera burla després de set anys d’esquivar sa llei de manera sistemàtica. Es pròfug Puigdemont s’ha enrigut a la cara de tots i cadaun de noltros. I Espanya ha fet es ridícul com a país.
2 SE L’ESPERAVA, perquè havia avisat que vindria. Es Mossos d’Esquadra cercaven un individu que va estar a un tir de pedra de tots es presents, però no el van veure venir. Sa massa de ciutadans i un inoportú semàfor en vermell els van impedir sa captura. Amb aquests delirants motius van justificar sa frustrada operació. Inqüestionablement tot responia a una estratègia. A un pacte polític. A un pla orquestrat. I en aquest sentit, com s’escriptor Arturo Pérez Reverte, jo també discrep de qui veu incompetència des Govern, des Ministeri de l’Interior o de sa policia de la Generalitat. Sa maniobra va resultar eficaç, impecable, perfecta. Va sortir com tots volien que sortís.
L’Arc del Triomf testimoni d’una aparició triomfal. Un discurs de cinc minuts, entre es fervor des seguidors que l’aclamaven, com si fos un heroi. Totes ses televisions prenent imatges. Milers de mòbils gravant. I de cop s’activa s’operació gàbia per localitzar en Puigdemont, perquè ha desaparegut. Així, del no-res. Fantasmagòricament.
I jo me deman a vam quina casta d’adepte és aquell capaç de fer pinya as voltant d’un líder separatista, de comprar es seu argumentari i defensar que estigui per damunt sa llei, per tal que un altre pugui seguir en es govern. Mentrestrant a tu, ciutadà des carrer, que has comès una falta, per petita que sigui, s’estat te cercarà. I encara que visquis a un poblet perdut a la muntanya, no passis pena que te trobarà.
I arriba un fugitiu estrafolari i ningú el deté. Açò és inconcebible. I no hi ha dubte que beneficia per damunt de tots a una persona que encara no s’ha dignat a piular: en Pedro Sánchez. Qui no se n’anirà. I de cada vegada està agafant més part de s’estat. Més part de tots es poders. També es mediàtic.
No pot ser que estiguem blanquejant allò que descaradament és una autocràcia. Es ciutadans no som iguals davant sa llei. Esteim observant com ja no queda absolutament res des nostro estat de dret.
Perquè en Pedro Sanchez ho aguanta tot. Però sa pregunta a aquells que m’esteis llegint és; esteis disposats a aguantar-ho tot? Jo no.
No pot ser callar i sotjar. Ja està bé d’humiliacions. Ja esà bé d’insults a sa intel·ligència col·lectiva. Hi ha que començar a fer cosa.
