Puigdemont, Le Senne i lleixiu

Que comparin Puigdemont amb el Mago Pop és exagerat. Si hagués anat a Sanxenxo de regates, tendria més (e)mèrit. Ara, que amb l’onada de calor encesa travessàs Barcelona vestit amb americana i corbata, envoltat de gent, periodistes, empentes i acabàs dalt d’un escenari sense una gota de suor, realment és màgic. No agafar-lo, una decisió política per posar en evidència la judicatura ultra d’aquest país. Per truc, el de Trump en reaparèixer després de l’atemptat sense marca ni crostera a l’orella. També és inexplicable que el seu atacant disparàs dalt d’un edifici ple de personal de seguretat o que el públic l’assenyalàs sense que els franctiradors no el localitzassin. Tot plegat, molt rar. Tant com l’atemptat de Hamàs a l’octubre: el millor servei d’intel·ligència del món, el que subministra les eines als agents espanyols per espiar independentistes i esquerrans, no es va adonar que un grup de 1.200 terroristes travessava la frontera israeliana? Desenes de terroristes volaren en parapents motoritzats, uns vehicles lents que fan un renou eixordador, sense que els militars israelians ni s’ho ensumassin. Que a Nagasaki no hagin convidat Israel després de matar 40.000 palestins com a represàlia per aquest crim terrible és comprensible.