A vegades desitjo que la intel·ligència artificial no existís. Des de ben petit, mai havia tingut clar la professió a la qual volia dedicar el meu temps. Durant els meus primers anys, deia que volia ser un rodamon, ja que creia que no feien res, més que, com diu la paraula, rodar pel món. Després vaig veure que aquell tipus de vida no seria tan gratificant com esperava. També vaig voler ser futbolista, però aquest somni va ser durament aixafat per la crua realitat. Més tard em van envair les ganes de ser inventor, però crec que això és un d’aquells pensaments que et creuen súbditament el cap, i que mai s’arriben a formalitzar. Posteriorment, vaig veure claríssim que ser arquitecte era la meva professió somiada, però va arribar l’enginyeria que va encobrir aquell desig com una cortina eclipsa la llum del sol.
En aquest moment, em vaig adonar que no volia ser res d’això. Res em cridava prou l’atenció per dedicar-li tota una vida. «I si és veritat allò que diuen, que quan morim veiem tota la nostra vida passar pels nostres ulls?» No em vull veure reflectit en una vida avorrida, repetitiva i poc gratificant. Vull, el dia que em toqui, poder morir tranquil, sabent que he fet allò que m’agradava. Doncs, per què vivim si no és per viure la vida i gaudir d’aquells moments que, de tant en tant, tant anhelem?
Però, un dia com avui, que probablement oblidaré com vaig oblidar aquell, va ser quan vaig decidir al que em volia dedicar. Mai l’hi havia prestat l’atenció que es mereixia aquella activitat anomenada escriptura que vaig anar fent inconscientment durant tants d’anys. Vull ser escriptor! Doncs, ja ho tenim, vull ser escriptor. I és que aquesta feina ho té tot; és variada, interessant i gratificant. Escriure i llegir les històries d’aquells misteriosos personatges és viure més vides. Aquell que mai llegeix ni escriu, només en viu una.
Escriure és compartir el teu espai íntim amb les peripècies dels protagonistes. Escriure és mirar des de dalt i veure com a poc a poc, els personatges que volies controlar, acaben prenent vida pròpia i deixes de ser un creador per ser un espectador. Escriure ho és tot. Escriure és vida.
Però, així com em va passar amb el futbol, cada vegada veig més enfora aquell somni i les injustícies implícites en aquest fet. La intel·ligència artificial cada vegada està més entrenada i encobreix més els nostres pensaments, els pensaments naturals, un fet que ens porta a dubtar de nosaltres mateixos i dels altres. Fa molt de respecte pensar en què en un futur, si encara no ho fa, la intel·ligència artificial escriurà millors relats i més interessants que escriptors formats amb molt menys temps. Tant és així que aquest text mateix podria haver estat escrit per una intel·ligència artificial, i vosaltres, estimats lectors, no en seríeu conscients.
En el meu cas, mai he usat la IA per escriure històries o narracions, ja que, així com he argumentat anteriorment, escric per pur plaer, per gust, inclús diria que per pura necessitat. Però n’hi ha que no sempre ho han vist així.
Quan cursava 4t de l’ESO, em vaig presentar al concurs AMIC-Ficcions, un certamen dirigit a l’escriptura juvenil en català. El relat que vaig presentar va ser premiat com el millor de l’illa. Allò que, en lloc de ser un motiu d’orgull per al meu centre educatiu, va suposar una pluja de dubtes. Alguns membres de la comissió lingüística de català del centre va donar per fet que la meva evolució literària no va ser fruit de les hores dedicades a l’escriptura, sinó a l’ús fraudulent de ChatGPT. Em vaig prendre aquesta acusació com un afalac: «Mira que escric bé que el professorat es pensa que no ho he fet jo!», però és innegable la hipocresia darrera el pensament d’aquells professors. Finalment, el cas va quedar desestimat per falta de proves.
Tanmateix, què importa? No són ells els que s’atreveixen a escriure.
