Qui som? És la pregunta que s'han fet tants filòsofs, una vegada i una altra al llarg de la Història de la humanitat. (Recordem la inscripció de Delfos: «coneix-te a tu mateix»). La persona, per creure en ella mateixa, ha necessitat saber qui era. Segons Plató és possible conèixer-se. Hi ha un món sensible sotmès al cos i un món intel·ligible, el de les idees. Som únics, dirà Aristòtil i tenim llibertat i control sobre el nostre destí, capaços de vèncer i sobreviure a les nostres dificultats. Som ment, esperit i cor com una unitat, però també és una qüestió vinculada a la identitat i a l'autoconeixement. Coneixem, a través dels sentits, el que podem veure, sentir i tocar. Gràcies a la raó, aconseguim anar més enllà i a partir d'aquí podem aspirar a un coneixement intel·lectual. Saber qui som constitueix un procés introspectiu que duu al coneixement de la nostra identitat i existència. I podríem continuar fins a arribar al més transcendent, cap a on anam!
La resposta a la pregunta, que molts adolescents, fins i tot adults es fan, està relacionada amb l'establiment d'una identitat, que no es pot entendre sense la interacció amb els altres. D'aquí la importància que en Psicologia Dinàmica i en Psicoanàlisi hem donat sempre a la qualitat de les primeres relacions entre mare i fill com a punt de partida de l'evolució: la mare podrà ser un bon mirall pel bebè, més encara, si està ben identificada com a dona, ha tingut una bona relació amb la seva mare i, a la vegada, accepta el seu paper com a mare del seu fill, dirà Marie Langer. Però entre les funcions més importants i fonamentals de la mare està la de saber convertir les impressions sensorials i les emocions primitives que el bebè -i més tard el nen- li projecta i que aquest «no pot digerir». Ella l’ajuda a transformar-les en «pensaments» o pseudopensaments. És un reflex de la seva capacitat intuïtiva i observadora per tornar integrades al bebè o al nen, les emocions primitives, que ells no haurien pogut pair ni integrar «per si sols». És la manera que té la mare de tranquil·litzar l'ansietat del fill perquè aquest pugui recuperar la «normalitat emocional» perduda, parlant-li, interpretant les seves pors o abraçant-lo.
En fer ús de la capacitat de contenció, la mare fa possible –també ho han fet i hofan molts pares- que el bebè o el nen puguin superar els afectes o les experiènciesnegatives que viuen a favor del predomini de les experiències positives. La realitat s'haurà imposat a les ansietats que els petits hagin pogut viure a la fantasia.
Gràcies al vincle, establert des del principi de la vida, la mare –o el pare- ajudaa créixer al seu fill donant-li força i seguretat. Els pares, especialment quan formen una parella de pares unida, li podran donar al nen la força necessària per creure en ell mateix, base de la corresponent autoestima.
Cap als set, vuit anys, els nois comencen a tenir certa noció del que són, nocióque es va incrementant cap als dotze, tretze, on ja predomina el coneixement abstracte.
Al voltant d'aquestes edats, els preadolescents ja saben quines característiques heretades tenen i a quins avantpassats s'assemblen, també amb el caràcter.
Erik Erikson (1902-1994) defineix quatre etapes de la infància i tres a l'edat adulta, unides per una etapa de transició, l'adolescència, sobre la que més ha escrit.
Es pot afirmar que la fita o la meta més important a obtenir a l'adolescència ésel desenvolupament o la construcció de la identitat. Tot adolescent necessita saber qui és, ja que vol sentir-se respectat i estimat, com tot ésser humà, i per açò necessita respondre a la pregunta de «qui som».
El prepúber (onze-tretze anys o primera adolescència) s'identifica a través d'imitar el model dels pares o adults del seu entorn, però l'adolescent (catorze-setze-disset, o adolescència mitjana) necessita desenvolupar la seva identitat, sentir-se i ser ell mateix.
Al llarg dels estadis del cicle vital, Erikson aborda diferents aspectes: Cadaindividu presenta el seu propi període evolutiu, que dependrà tant de factors biològics, psicològics, com socials. En primer lloc, tenim els aspectes genètics. Partim d'una herència de factors biològics que ens fan semblants a pares, avis o altres familiars; una herència de factors psicològics, que recorden maneres de ser i comportar-se de forma pausada, impulsiva o equilibrada, similar a algun dels familiars més propers.
Com dèiem abans, la qualitat de les primeres relacions mare-pare-fill és el punt de partida del període evolutiu personal. Cap persona evoluciona i es construeix de manera aïllada; primer, rebrà el suport de models parentals (assimila un aspecte, una propietat, un atribut d'un altre i es transformarà, totalment o parcialment, sobre aquest model) amb l'afecte corresponent o sense part d'aquest afecte.
Posteriorment, rebrà la influència de modelscomunitaris –de l'escola i la societat-, i per damunt del que va rebent, com adolescent, va construint el seu món interior, la seva personalitat, assimilant el que rep i tractant d’adaptar-se a la realitat que l'envolta.
Però tampoc oblidem que créixer implica tenir autoestima, confiar en lescapacitats individuals per dur a terme els desigs que tota persona es planteja o s’hauria de poder plantejar.
L'autoestima juga un paper fonamental en l'evolució respecte al concepte de sí mateix i la relació que la persona manté amb els altres. Segons la definició de Casado, l'autoestima és la capacitat d'una persona per valorar-se, estimar-se i acceptar-se a si mateixa. També es podria dir que és el nostre amor propi. El desenvolupament de l'autoestima es dona a la infància intermèdia (nou-onze anys), quan el noi compara el seu «jo real» amb un «jo ideal» i amb les persones del seu entorn.
Al parlar d'autoestima, tornarem a observar l'estil de les primeres relacions mare-pare-fill, donat que l’evolució positiva del fill dependrà de l'afecte i suport que vagi rebent dels pares a l'hora d'aprendre a caminar, a parlar, la manera d’assimilar i adaptar-se a la realitat, així com a comunicar-se amb els altres. És durant les primeres etapes de la vida del nen, especialment (dos, tres primers anys, fins al set) on la resposta dels pares pot donar-li seguretat en les coses que fa i en els seus aprenentatges. Hi ha paraules i fets que poden marcar negativament interferint l'evolució des de la infància, com per exemple una actitud exigent, menyspreativa dels pares o crítiques constants a l’activitat dels seus fills.
La persona es va formant, a poc a poc, al llarg de cada etapa del desenvolupament i durant tota la vida obtenint, com a resultat del bagatge emocional experimentat, un sentiment de benestar o d'impotència. L'autoestima constitueix un esperó significatiu per arribar als objectius proposats, tot i els dubtes que puguin anar sorgint durant la travessia. S'espera que si l'evolució de l'infant creix a bon ritme, el desenvolupament de la intel·ligència, l'afectivitat, la motricitat, el llenguatge i gradualment la socialització progressaran de forma equilibrada. Mantenir una bona autoestima permet que la persona sigui més feliç i tengui mésconfiança en ella mateixa. Aconseguir-ho implica una influència positiva sobre l'entorn. Així veim com l'autoestima es manté expressant l'opinió sobre els esdeveniments que anam vivint, superant les pors a les crítiques, que pensam poden ser desfavorables o que no es podrà aconseguir allò que desitjam si no superam els pensaments negatius. La persona amb baixa autoestima evita les experiències noves, rebutja assumir noves responsabilitats i es torna cada vegada menys sociable.
No hi ha dubta, com hem anat veient al llarg d’aquest escrit, del pes que tenen en el desenvolupament l'herència, l'ambient familiar, social, fins i tot l'ambient històric que ens ha tocat viure. No obstant açò, és de destacar, a més de la importància del procés maduratiu, el paper que té la personalitat en el desenvolupament i que fa que la persona sigui més o menys capaç de superar els diferents embats de la vida i resoldre les dificultats que es vagin presentant al llarg del camí, que transitarà amb més facilitat sabent qui és i tenint suficient confiança per valorar-se, estimar-se i acceptar-se a si mateix.
