Quin dolor més profund aquell de desitjar sense poder assolir. Quin turment tan dolorós és voler estimar però ser incapaç de fer-ho. Doncs, així és com em sento jo.
Sempre he desitjat ser una persona creient, tenir fe en alguna cosa més enllà del nostre món i de la nostra consciència. Però no puc. L’anhel de creure en Déu, de percebre aquella pau interna i el càlid confort que sembla oferir la fe, és un desig no concebut que m’acompanya des de fa molts anys.
Us diria una mentida si no afirmés que sento enveja d’aquelles persones creients. Aquells homes i dones que quan estan en el punt més baix de la seva existència, encara se senten recolzats per alguna entitat. Ha de ser meravellós sentir-se estimat a pesar de totes les males accions que pots provocar. Ha de ser meravellós sentir-se estimat a pesar de tots els pensaments que creuen la teva ment. Ha de ser meravellós creure en Déu i tot el que això implica.
Admiro les persones fidels. Diria, inclús, que semblen d’una altra raça. Semblen més bondadosos, més en pau amb si mateixos, allunyant la seva vida de les penúries de la condició humana. Tenen una manera de pensament molt diferent de la resta.
Mai he comprès l’existència de les divinitats. Sempre he cregut que són fruit d’una construcció social per, d’alguna manera, emprar les deïtats com a mitjà per expirar els pecats que ens turmenten. Doncs, va ser gràcies a aquestes qüestions que vaig decidir entrevistar Gerard Villalonga Hellín, bisbe de Menorca.
La conversa va tenir lloc el 7 de desembre de 2023, on vaig intentar aprofitar l’oportunitat demanant-li aquells dubtes que a jo em semblaven prou argument per desmentir l’existència d’un ésser superior. Com per exemple: per què hi ha mal al món?, o, per què hi ha persones que poden sentir la mà de Déu i d’altres que no? Però Gerard va tenir respostes molt convincents a les meves preguntes.
Aquella entrevista, a part de compartir el primer premi al certamen periodístic Mateu Seguí Puntas, convocat pel Diari MENORCA, em va mostrar molt més del que em podia esperar. Vaig comprendre que hi ha algunes coses que mai arribarem a comprendre, i que serem molt més feliços si ho acceptem.
El bisbe Villalonga va exposar les seves creences amb una claredat que va trencar alguns dels meus prejudicis. Em va parlar de la fe com un acte de confiança en allò que no es veu, com una aposta per l'esperança en un món millor, malgrat les adversitats. Va recalcar que el mal al món no és una prova de l'absència de Déu, sinó una conseqüència de la llibertat humana. Segons ell, Déu ens ha dotat de llibertat, i amb aquesta llibertat ve la responsabilitat dels nostres actes.
Actualment, estic llegint el llibre «Nuevas evidencias científicas de la existencia de Dios». Aquest llibre, escrit per José Carlos González-Hurtado, va ser un regal del mateix bisbe i, pel que duc llegit, m’ha mostrat que la imatge que molts tenim de Déu, d’aquell home gegantesc, amb túnica blanca i una barba grisa que li cobreix el rostre, està molt equivocada. M’ha mostrat que la vertadera imatge de Déu és un sentiment, una ànima intangible.
Espero, de tot cor, que sí que hi hagi alguna cosa més enllà de nosaltres, del nostre món i del nostre univers. Perquè si és així, atorgaria a la vida un sentit, un propòsit, un objectiu.
Però la meva falta religiosa no m’impedeix ser feliç. Tot al contrari, em considero una persona que gaudeix molt. Em sento rodejat de persones a les quals estimo i em sento estimat per elles. Tal vegada és aquest sentiment al qual les persones l’anomenen Déu.
