M’alegra el so distintiu del Primer Toc i escoltar el flabioler (en cap cas és flabiolera) quan diu: Donau vós permís, per començar es replec? I m’agrada la paraula ‘replec’, l’acció d’arreplegar, agermanar, ajuntar... recollir els cavalls escampats per dur-los al lloc corresponent.
El Primer Toc és una crida a fer festa grossa, diferent és el Toc de Replec, toc de campana que es fa per reunir la gent afligida que ha d’anar a un enterrament.
En primer, els partits polítics tenien una forta implantació en pobles i ciutats, amb nombrosos afiliats i militants, que coneixien el dia a dia del ciutadà de a peu i tenien un compromís directe amb les forces vives.
Després hem passat a models com Ciudadanos, Vox, Podemos o Sumar amb no molta presència territorial. El súmmum de no ser quasi ningú és «Se acabo la fiesta» 15.000 firmes van ser suficients per validar la seva candidatura i aconseguir 800.000 vots.
Es pot dir que quan s’apleguen «Són quatre i es cabo» és a dir, són poca gent. «Són quatre arreplegats» es diu de grups poc cohesionats: «Van formar l’equip amb jugadors d’aquí i d’allà, són una colla d’arreplegats». «Reunió de granotes per falta d’aigua» és la dita per fotre’s d’una reunió a la qual es concedeix poca utilitat, si són pocs i poc rellevants es diu que «Són quatre jans i un boy».
Poques sí, però molt importants, van ser les primeres dones que el 1975 van córrer als encierros de St. Fermín. Mariví Mendiburu i Alicia Rivas van entrar en un món que era en exclusivitat d’homes.
Enguany el debat sobre la massificació ha estat l’únic. Com a repte de futur no ens fugi del cap, que no hi ha dret que les dones que fan feina al camp, no tinguin allò que és degut: poder decidir si participar a la colcada o no fer-ho.
