Sempre s’ha dit que Menorca és l’illa del vent i les pedres, una apel·lació romàntica que ha servit per descriure l’essència salvatge i autèntica d’aquest petit territori. Ja fa temps, però, que la realitat de l’illa està canviant i ara un dels trets més destacats del paisatge illenc és la gran abundància de piscines.
Segons les darreres dades del Cadastre, a Menorca ja hi ha més de 10.000 piscines, un xifra que no atura d’augmentar, i que equival a una piscina per cada deu residents. És la proporció més alta de tot l’Estat espanyol, on la mitjana és d’una piscina per cada 37 habitants.
Per si soles aquestes dades ja semblen una exageració, però si tenim en compte que l’escassetat de l’aigua és un dels principals problemes de l’illa, i que açò empitjorarà amb el canvi climàtic, resulta evident que cal prendre alguna mesura per canviar aquest model.
També crida l’atenció que entre totes aquestes piscines, les que són de caràcter públic es puguin comptar amb els dits d’una mà. Aquest fet també contrasta amb la realitat de la Península, on la majoria dels pobles tenen una piscina municipal, que exerceix una important funció social, ja que a l’estiu es converteix en un punt de trobada i de socialització, i en una font de benestar accessible a tothom.
Fa uns dies el GOB ja assenyalava algunes mesures per reduir la gran quantitat d’aigua que s’evapora de les piscines de l’illa, i que ells xifren en 35.000 tones a la setmana. Proposen cobrir-les quan no es facin servir, emprar aigua de mar o desincentivar la seva construcció.
Des de fora, sovint es posa Menorca com un exemple a seguir, però en aquest cas potser som nosaltres els que hauríem de copiar l’exemple de la resta del país i cercar un model més sostenible. Si continuam per aquest camí, prest la publicitat turística promocionarà Menorca com l’illa de les piscines, un fet que no casa molt bé amb la nostra condició de reserva de la biosfera.
