Fa uns dies vaig anar a dinar amb uns amics a Fornells en lo que és, des de fa dècades, una celebració anual per recordar temps antics. Hi havia ciutadellencs, alaorencs, mahonesos i un santlluïser, aquest nascut a Jaen, casat amb menorquina i amb més de seixanta anys a Menorca.
Resulta que com que tardaven en dur-nos es vi, li vam haver de recordar a s’al·loteta que servia ¿quan mos duràs es vi? I ella, açò sí, tota agradosa, mos va contestar: «¡Uy, sí ara els hi portaré l’ampolla de vi!». ¡Remil i una!, es des costat meu va saltar com una molla amb un ¡Ep aquí, no mos rallis en català perquè aquí som menorquins. Per respecte a noltros hauries d’haver dit «perdonin, ara els hi duré es bòtil de vi... que m’ han demanat ja fa més de vint minuts». Només és una anècdota però crec que clarifica i il·lumina es problema que té sa forma menorquina per conviure i sobreviure a una forastera (totes de sa mateixa família des llemosí occità) que mos invadeix i mos lleva es nostre caràcter illenc.
No és una tonteria, no creguin, és una demostració de que sa imposició catalanista forçada per ses escoles ha fet perdre es cambuix a ses noves generacions de menorquins. Els hi han amagat lo que som per intoxicar-los en lo que no som. Es perill per sa forma menorquina no és es castellà amb es que hem conviscut durant segles: es perill és voler acabar amb sa nostra personalidat lingüística i amagar-la davall sa bota d’una’ imposició dictatorial exclusivista.
¿I ara com ho farem idò per mantenir ses nostres paraules si no s’ensenyen a ses escoles ni s’empren en es mitjans de comunicació? ¿Com ho farem? Perquè ses diferències existeixen i s’haurien de conservar.
Mirau. Una vegada vaig demanar a un bon amic de Barcelona si sabia una cosa concreta. Com que vaig veure que no ho sabia, passats uns minuts, li vaig proposar ¿Sopes? «Encara és massa prest» me va dir. Clar, es pensava que li proposava anar a sopar a les 6 des capvespre i jo només el volia ajudar a respondre a sa meva pregunta. Sí, quan un menorquí proposa «sopes?» no és per anar a sopar sinó que és perquè vol ajudar a respondre a qui sembla que no sap una cosa. Una oferta d’ajuda.
Una altra vegada vaig mencionar a un restaurant de Barcelona unes paraules (d’amor, senzilles i tendres) dient que «d’encians feia dies no havia menjat un plat en concret». Es camarer va escoltar «d’encians» i va entendre que jo volia un «enciam». Quan li vaig aclarir que no volia cap ensalada va quedar com un tros de fil. A Menorca deim d’encians mentres que a Barcelona, en tost, diuen «des de les hores».
Més. Aquí la minyona no ve a desar sinó que qui ve és sa desadora. Aquí, a Menorca, deim retxe i no ratlla. Aquí esteim empegueïts però no avergonyits. Aquí tenim expressions tan «guapes» com quan deim per denunciar una corrupció «Quin comerç», ni entenen exclamacions com «Na fufa aquesta»... Aquí no rallam «català de Menorca» perquè tampoc existeix es «menorquí de Ripoll». De fet escoltar açò mos fa riure per ses butxaques. Aquí no tenim mandra sinó que n’hi ha que diuen que sa vessa mos fot...
Aquí quan una persona que és particularment ‘célebre’ en fa ‘una de bona’ descrivim i explicam «un dia en va fer una de bona!», i contam sa historieta que sens dubte li augmentarà sa fama social que pugués tenir. Aquí quan un no vol recular ni rendir-se sol dir «mai manco, sempre més»... que ve a voler dir «no me rendiré». Aquí tenim al·lotes netes y aclarides mentres ells tenen «noies eixerides», etc. etc. I podrien seguir fins Gràcia.
De fet aquí cada poble té es seus fets, paraules o «ditxos» característics. Per exemple crec que una vegada vaig recordar que ets amics catalans no sabrán que hi ha un poble menorquí on «s’animal era de pel i tenia es cap de dragó, i que tota sa gent d’Alaior va sortir a mirar-sel»...
Sa normativa lingüística la imposa es poble amb es seu ús de costums. Uns forasters reunits a no sabem on, no són qui per rompre sa nostra tradició menorquina per conveniència política. Es catalanisme a Menorca no és sinònim de menorquinisme sinó de tot lo contrari. Es catalanisme tracta de substituir sa tradició menorquina per una forastera, molt apreciable i amiga, però diferent a sa nostra. Un catalanista mai podrà ser un menorquinista perquè barceloní i menorquí ‘no és lo mateix’. Ni d’enfora. Tot lo contrari. ¡Hala idò, fins un altre si Déu vol!
Notas:
1- Una pareja de franceses mayores en Som Sis (Binidalí) nos dicen que vienen asiduamente a Menorca desde el año 1971. No entienden como si antes casi no había franceses en la isla ahora parece que es lo único que hay. Y nos preguntan ¿Por qué no les expulsáis?... ¿Y quién compraría todas las casas en venta que hay?
2- ¿Cambio de opinión del GOB sobre Llucalari? ¿Ya no están contra el turismo de élite… ni sus piscinas? ¿Y eso?
3- El mismo «New York Times» recalca la incomodidad y antipatía que provoca a algunos el turismo en España.
4- Polémica pero valiente ruptura de Vox en defensa de sus principios. Huele a estrategia electoral.
5- No todos los políticos son capaces de dejar cargos y sueldos en favor de una ideología en la que creen.
6- ¿Ha ganado ya Trump las elecciones de Noviembre 24?
7- El deporte español a tope: Alcaraz y la Selección levantan pasiones… en Menorca.
8- Sinceras condolencias a Ramón Homs y familia por la pérdida de su esposa y madre, Mercedes Victory.
