Parlava diumenge passat de la qüestionable decisió que ha pres el Tribunal Suprem en decidir que la llei d’amnistia no era aplicable a la malversació de què estan acusats els principals líders del Procés i, des del respecte a les decisions judicials, exposava les raons que em van dur a qüestionar-la. Avui n’afegiré una altra.
En efecte, quan Puigdemont va ser detingut a Alemanya en virtut del manament de cerca i captura que havia signat el jutge Llarena, el Tribunal de Schleswig Holstein va denegar de lliurar l’encausat a la justícia espanyola pel delicte de rebel·lió que —recordeu-ho— aleshores l’instructor li aplicava, però no s’oposà a lliurar-lo pels delictes de desordres públics i de malversació.
Llarena, que devia considerar que la malversació era un delicte de poca volada si el comparàvem amb el de rebel·lió, no acceptà l’oferta i ara, curiosament, negada la rebel·lió i expulsada la sedició del Codi Penal, resulta que la malversació, en la imaginativa interpretació del tribunal, té tanta importància que és suficient per denegar-li l’amnistia, amb una deducció tan artificiosa que no sols encaixa malament amb el text de la norma i frontalment amb el seu esperit, sinó que esquerda els límits de la lògica.
Tot i això, a més de decidir que no aplicava la llei a determinats polítics, el TS tenia dues vies per impugnar la norma: presentat una qüestió prejudicial davant elTribunal Constitucional o bé presentar-la davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). A la fi s’ha decidit fer la primera opció, supòs que per evitar una clatellada europea. A més, perquè sap que hi acabaria irremisiblement ja que els no amnistiats hi acudiran en empara. Els motius adduïts per plantejar la qüestió d’inconstitucionalitat són coneguts i entren dins la lògica del que el tribunal ha fet fins ara: que vulnera el dret a la igualtat davant la llei; conculca el principi de seguretat jurídica i erosiona el principi d’exclusivitat jurisdiccional fixat a l’art. 117.3 de la Constitució.
Preveient aquesta decisió, el PP acaba d’introduir en la composició del Constitucional el magistrat conservador José María Macías, radical opositor al Govern de Sánchez, y alhora ha posat en marxa una ofensiva frontal per deslegitimar el màxim intèrpret de la Constitució fent-nos creure que és un òrgan sotmès al poder executiu. Per tant, «venut» al PSOE.
I l’estratègia li funciona, perquè jo mateix, aquesta darrera setmana, he rebut dos correus procedents de dos alts funcionaris de l’Administració de l’Estat en aquest sentit. El primer m’enviava un article de l’exjutge Gómez de Liaño (per cert, d’un home condemnat altre temps i expulsat de la judicatura), titulat «Supremo no hay más que uno y no es el Constitucional». En aquest, l’autor deslegitima el Constitucional afirmat que «El TC ha acreditado sobradamente su naturaleza política al incurrir en un exceso de competencias y en una flagrante desnaturalización de sus funciones». L’endemà, n’he rebut un altre molt més impresentable on se’m diu textualment: «Ni Tribunal ni Constitucional; esclavos del marido de la dueña de prostíbulos». Com podeu veure, la qüestió els crema.
Dit això, hem vist que, també aquesta setmana, s’ha produït una resolució judicial que, segurament, farà mal als hooligans del Tribunal Suprem (és a dir a la dreta): la de l’Audiència Nacional que ha anul·lat totes les gestions que ha dut a terme el jutge García Castellón respecte de les persones que, quatre anys després d’haver iniciat el procediment, va decidir acusar darrerament de terrorisme per haver participat en el que es va conèixer com el «tsunami democràtic», aquell moviment que provocà forts aldarulls a l’aeroport del Prat l’any 2018. Decisió que ha forçat que també el Tribunal Suprem hagi pres la mateixa decisió respecte dels dos aforats que tenia sota la seva jurisdicció.
Qui no s’arrufa és, però, el jutge Aguirre, al jutjant número 1 de Barcelona, que, no sols ha presumit davant dels amics que és ell qui farà inaplicable la llei de l’amnistia, sinó que, en la investigació que duu a terme de la «trama russa», afirma que «per a la política russa, el 'procés’ era una eina perfecta» que li podria ajudar a avançar en els seus objectius estratègics contra Occident. Que d’imaginació no en falti! Tot i així, aquest raonament estrambòtic li ha valgut per acusar Puigdemont d’alta traïció, terrorisme i organització criminal.
Podria acabar aquí el meu article, però no ho faré, perquè després d’exposar aquest darrer argument de pel·lícula, també voldria recordar a Puigdemont d’on prové, encara que últimament, l’expresident hagi decidit agafar distància del sistema judicial espanyol com si fos un líder nascut fora del que ell i d’altres líders (sobretot els de Podemos) anomenen amb menyspreu el «Règim del 78».
Perquè si ell acceptés que s’ha forjat a les files de Convergència Democràtica de Catalunya, com així ha estat, si ell no oblidés que qui el va posar al capdavant de la Generalitat va ser Artur Mas —l’hereu de Jordi Pujol—, difícilment hauria pogut qualificar l’actuació del Poder Judicial com «la toga nostra», és a dir com una institució mafiosa.
Ho dic perquè, per poca memòria que faci, no hauria d’oblidar —com ens recordava Albert Sáez— que Manuel Marchena va guanyar la plaça de president de Sala segona del Tribunal Suprem en una votació en què el vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) triat a proposta de CiU va desempatar a favor seu. I tampoc hauria d’oblidar que l’escàndol de comportament mafiós més gran d’un jutge el va protagonitzar un altre vocal elegit a proposta dels convergents: Luis Pascual Estivill. De manera que, si la toga espanyola està tacada, l’espai polític de Puigdemont també hi té alguna cosa a veure. La toga, amic Puigdemont, també és vostra.
