En els corrents de pensament marxista dominants al llarg del segle passat es postulava la tesi de «materialisme històric» en virtut de la qual eren les condicions materials de vida (infraestructura econòmica, món del treball) les que determinaven les formes de consciència (creences, idees, pensament) i no a l'inrevés. El mateix Marx anomenava supra-estructura «ideològica» –en el sentit negatiu que li conferia a la paraula, vinculat al concepte d'alienació humana- a tota forma d'organització social orientada a regular el comportament i la vida dels ciutadans, començant per la pròpia institució legal-estatal.
Uns cent anys més tard, els atacs vers la institució estatal –entesa com a «Estat Social i Democràtic de Dret», amb vinculacions a la noció de justícia social- provenen de la ultra-dreta, i novament en nom del primat de l'economia en la vida de les persones –o, almanco, d'aquelles que es poden reconèixer en tant que agents econòmics reals: els posseïdors del capital.
El principi del primat de l'economia es revesteix d'una retòrica política que fa costat cap al concepte de «llibertat», en detriment del de «justícia social» –que sol suplantar-se pel de «caritat»-. Sols que la llibertat de la qual es parla en aquest context és la de les decisions «econòmiques» els agents de les quals són els propietaris del capital «farts» de les limitacions dels tributs i contribucions a l'erari públic, i més en un context globalitzat a on les finances i desplaçament dels actius es vol conduir fora de la jurisdicció estatal.
El propòsit aquí no és el d'encarar la insuficiència de l'Estat-nació i la conveniència d'ampliar i consensuar el marc regulatori –projecte d'Unió Europea-, sinó la proposta directament de suprimir-lo, «alliberant» la iniciativa capitalista de tota constricció social externa, i abocant-la al sol increment del benefici. Hi ha aquí alguns supòsits que convé treure a la llum.
El primer és el reduccionisme esbiaixat –falsificat- del concepte de «llibertat»: es confon la llibertat del capital amb la llibertat política, essent que aquesta darrera no s'explica per les soles ◄«lleis» de la causalitat econòmica, sinó que pressuposa una experiència prèvia del concepte dels drets i llibertats –humans, genèrics i universals-, i no únicament individuals, la garantia dels quals només pot ser jurídico-política –cosa que aniria associada a la idea, no gaire preuada pels ultra-dretans, de «cultura democràtica».
El segon és l'anorreament del concepte de «justícia social», lligada a la causa del tots els mals, motor de la indolència i la totalitat dels vicis humans visualitzats com a procés de decadència i corrupció del sistema polític.
L'objecte dels atacs aquí és la noció de «socialisme», i la via per la qual se'l vol desacreditat és la de la ineficiència, la dificultat que oposaria al «lliure» moviment del capital.
El tercer supòsit de tot discurs «ultra» és que la gent –les masses populars decebudes- ni pensa ni entén, ni d'economia i de política, i que es posaran en mans de líders cridaners sota la promesa de «netejar» les institucions de corruptes i vividors, als quals resulta fàcil representar com els veritables «enemics» dels interessos populars.
És el discurs de la visceralitat i l'odi, fortament personalitzats, el que retrona al bell mig de la plaça pública, amb més crits que no pas arguments. La mateixa França, bressol de la tradició republicana, es troba en aquesta cruïlla, amb la possibilitat de capitalitzar el vot de insatisfacció de les classes populars no ja en favor dels moviments polítics tradicionalment representants dels seus interessos, sinó els de les dretes radicals que es troben a gust amb la retòrica populista dels súbdits de Milei.
