Dimarts 9 de juliol, uns dels primers dies de platja de l’estiu. Arribam prest a Tirant. La platja, tot i que ha perdut arena, està espectacular; l’aigua és ben fresqueta, neta i transparent i a aquella hora del matí encara hi ha calma. Tot l’entorn sembla harmoniós i ens fa presagiar que passarem un estona ben agradable.
Caminam per la passarel·la de llenya que uneix les dues cales quan de cop ens fixam en el rètol que fa poc s’hi ha col·locat per recordar els pintors Hans Hartung i Anna-Eva Bergman. En aquest punt convé recordar que l’any passat l’Ajuntament de Maó va organitzar l’exposició «Menorca i la Llum del Nord» en homenatge als 90 anys que feia de l’estada del matrimoni Hartung–Bergman a l’illa.
La placa, però, ha estat objecte del vandalisme d’algun desaprensiu que no ha dubtat a fer-la malbé per deixar constància de les seves exigències: allò de «en castellano, por favor», però sense la fórmula de cortesia habitual.
La primera reacció ha estat de sorpresa. Com és possible que qualcú s’hagi pres la molèstia, a la platja, de fer malbé un rètol tan discret i encara nou? La reflexió, que hi ha darrere d’aquestes actuacions, ha vingut després.
Bàsicament, és mala educació em direu. I tindreu bona part de raó. Però no és només incivisme: aquest comportament groller té a veure amb una determinada percepció de les llengües i posa de manifest una actitud lingüística de prepotència i d’exigència. D’entrada, de ben segur que és una persona que no tolera que la llengua pròpia de l’Illa pugui aparèixer dissociada de l’altra llengua oficial, ni tan sols en un missatge breu i clar que qualsevol parlant d’una altra llengua romànica pot entendre sense gaire dificultats.
A més, si de veritat l’autor de la pintada tingués interès en el contingut del rètol hauria fet arribar la seva demanda pels canals pertinents o, si açò era massa molèstia, hauria pogut recórrer a allò que feim la majoria de mortals quan no entenem un text escrit en una llengua que no dominam: recórrer al traductor de Google. Però crec que no anava per aquí, per desgràcia, la cosa. Més tost sembla que ens adreci un «com pot ser que açò no estigui escrit en castellà? On s’és vist que deixeu el castellà al marge?!».
Anem a pams. És cert que, almenys teòricament, aquí tant català com castellà tenen el mateix ordenament jurídic; una altra cosa diferent és que la llengua històrica (i també oficial) del territori no pugui tenir alguns espais de preferència o d’ús no compartit, i més, si tenim en compte que la intercomprensió entre els parlants d’una o d’altra llengua està garantida. De fet, per a qualsevol llengua és fonamental tenir sentit (i usos) per ella mateixa. Una llengua que sempre apareix al costat d’una altra difícilment serà percebuda com una llengua útil i necessària.
S’ha fet tanta promoció del bilingüisme que hem arribat a l’absurd de duplicar innecessàriament textos breus fàcilment comprensibles o, encara pitjor, hem arribat a pensar que una llengua no pot existir sense l’altra. I aquí és on hi ha el parany: bilingües ho poden ser els parlants, però no existeixen societats bilingües; el bilingüisme no és un concepte social, sinó individual.
Per tant, sense menystenir els drets lingüístics dels castellanoparlants, tal vegada s’haurien de reivindicar alguns usos únics i preferents de la llengua catalana als territoris d’on és pròpia.
PS. Aprofitam l’ocasió per convidar-vos al col·loqui «Les Balears i les emergències que ens assetgen» amb Pere Antoni Pons, el proper dimarts dia 16 de juliol, a les 19 hores, a la seu del GOB (Camí des Castell, núm. 53, Maó).
