Acab de veure la pel·lícula «She came to me». Es tracta d’un film insubstancial. Tanmateix, hi trob un aspecte inusitat; no vull dir que sigui absolutament extraordinari, però sí massa poc freqüent. El protagonista, Steven Lauddem, un compositor en hores baixes, és interpretat pel magnífic actor Peter Dinklage.
Doncs, aquesta faceta tan infreqüent consisteix en el fet que Dinklage pateix acondroplàsia, però el seu personatge no només no gira entorn a aquesta característica, sinó que en cap moment no és ni esmentada. En el món de la interpretació hi ha un excessiu encasellament tipològic, sense atendre la diversitat de tota índole que es presenta en la realitat del carrer.
Naturalment, si el personatge exigeix uns trets determinats, l’actor que l’ha d’interpretar haurà de tenir aquestes particularitats, però no a l’inrevés. Una persona rodanxona no té per què interpretar només personatges de grassos, i un nan no hauria de quedar limitat als papers de nan. Igualment en tots els caràcters més o menys estereotipats, ja siguin racials, sexuals o morfològics.
Llevat que es vulgui fer una denúncia, una reivindicació o un documental, el fet de ser d’una determinada manera no hauria de condicionar els diferents papers. Ni en la ficció ni, sobretot, en la realitat social. Només hi ha igualtat en la diversitat.
