L’alta velocitat no es limita a certes línies de trens; avui és un valor dominant que s’estén fins a illes petites com la nostra sense trens. Cada nou aparell inventat ha de funcionar més ràpid que els de penúltima generació, perquè la rapidesa és un dels valors que sustenten les noves tecnologies i es fa difícil sostreure’ns al ritme frenètic que ens imposen. El filòsof Joan Carles Mèlich criticava en una conferència que el criteri de la velocitat s’apliqués sovint a l’educació i l’aprenentatge (com tampoc no pot regir, crec, el joc d’escacs). I és sobretot quan agafam el cotxe que ens domina la frissera. Cada any, més d’un milió 25.000 persones, a nivell mundial, moren en accidents de carretera, molts d’ells per excés de velocitat. La proporció d’accidents a la nostra petita Menorca diríeu que és ínfim; però controlant les nostres frisseres tal vegada podríem atracar-nos al zero accidents per any.
El culte a la velocitat es dona, paradoxalment, en un planeta i un univers en el qual el moviment dels astres que regeix els nostres calendaris segueix el seu ritme mil·lenari. I els nostres ritmes contrasten igualment amb la natural lentitud de l’evolució biològica. Carl Honoré, el periodista canadenc autor fa 20 anys d’«Elogi de la lentitud» proposava la revolució humanista de la lentitud.
Quins avantatges té la velocitat? En la mobilitat arribar prest, guanyar temps, poder fer més coses; en la indústria, augmentar la productivitat. Sí, però és al preu de rivalitzar amb competidors i deixar-ne molts endarrere. I a la carretera, l’excessiva velocitat augmenta el perill d’accidents. Si no sabem reduir les nostres velocitats correm el perill de menjar deveres, de cronometrar converses, de no prestar atenció a qui ens reclama, de no pair bé allò que veim, sentim o menjam. Anant amb frisseres ens costarà de participar assossegadament en una celebració, d’escoltar amb plaer un concert, d’aguantar un discurs sense mirar cada instant el rellotge.
Desaccelerar-nos requereix dedicar més temps a la feina ben feta. I en carretera, partir amb més temps que el just, compartir la via amb qui no corre tant, cedir el pas a qui té una urgència justificada, prestar atenció als ciclistes que circulen. La reducció de la velocitat en vehicle és obligada pels carrers de les ciutats i açò ens pot mostrar de controlar el peu de l’accelerador a la carretera general.
Desaccelerar el ritme de la nostra vida ens ajudarà a prendre consciència que som limitats i el nostre temps també ho és. «Quan un ésser humà desaccelera el seu ritme habitual de desplaçament i fa el seu recorregut, el de sempre, amb lentitud, descobreix una nova realitat», ha escrit en Francesc Torralba. Saber deixar el cotxe i anar a peu per la ciutat ens permet saludar els vianants, observar les mares o àvies que menen el fillet a escola i, al súper, les persones que comparen preus i qualitat; i pel carrer cedir el pas a l’invàlid, fixar-nos en la bellesa d’una façana, respirar l’aire més net dels arbres, donar qui va, valorar petits detalls.
No es tracta de ser uns ‘paupes’. Cada feina requereix un ritme propi, i és de savis encetar el nou dia pensant què farem i què deixarem, pregant un moment, i llavors prenent el ritme que toca.
Menorca no té grans distàncies. Només la podem assaborir a poc a poc.
