Arribava Sant Joan d'aquell any de desgràcia del 13 abans de Crist, quan a la nostra meravellosa i envejada Parella, la gent es preparava per a les festes tradicionals: Balls folklòrics, música popular, sacrifici d'animals i vi fins hora de cantar el gall, si no era sacrificat, clar...
Abans que demaneu com puc saber dates i fets de forma tan exacta, diré que jo era el déu que adoraven aquells beneits ciutadans (em repartia la feina amb altres déus d'índole pagana). Jo era el déu Toro, que, per si no ho sabíeu, era també el déu de quasi tot el Mediterrani en aquell temps...
Com deia, la festa era extraordinària. Tots anaven xops de vi i estaven despreocupats. Però, sempre hi ha «peròs», els punyeters romans, que també ens varen conquerir, deixaven la seva empremta: Tributs desmesurats, tràfic d'influences, malversació, dictadura amb la llei de l'espasa, etc. Eren pocs els que s'hi oposaven (la nostra passivitat com a poble ve de lluny). Ells eren els únics que fallaven. Així i tot, potser per la nostra forma de ser, la gent ja estava acostumada a aquell batibull, eren quasi com de la família els maleïts romans. Que feliç és l’ovella que no sap res de l’escorxador!
Per seguir el fil conductor de la història, us diré que jo, el déu de la gent senzilla, estava fart d'aquella casa de barrets que era Parella. Com deia, tothom passava de tot i la cosa era un aldarull permanent. Tots eren uns estómacs agraïts, sols volien rauxa i res importava el que passés amb l'illa. S'havien de prendre mesures dràstiques. I aquí és on entrava jo: Me'ls carregaria a tots. A fer punyetes! Tots morts!
Pensà que el millor que podia fer era enfonsar aquella pervertida i conformista, encara que preciosa, illa dins la mar. Esborrar de manera definitiva tot el vici i la droperia que s'amagava rere les portes de cada llar. No se salvarien ni els més fidels. Ningú s'ho mereixia.
Doncs bé... el que són les coses. Abans que jo, el seu déu, em disposés a fer-los desaparèixer a tots, al déu d'una altra ciutat (un semideu, de fet), el de Son Bouló (del qual no importa el nom), situada en l'actualitat just al davant de la platja de Son Bou del que ara coneixeu com a terme d'Alaior, li sortí dels nassos fotre una maledicció contra el nostre poble. Sí, un encanteri perquè l'illa s'enfonsés dins la mar... i és que aquest semidéu sempre em copiava tot el que feia, em robava universitats i tot.
I així fou finalment. Jo, per tant, quedà lliure de responsabilitat... en realitat no tot és culpa dels déus, també ho és, i molt, culpa dels homes (per a bé o per a mal). Però aquesta és una altra història. La qüestió és que no me n'heu de fotre la culpa...
Com és lògic, l'únic supervivent d'aquell genocidi fou qui us escriu. Però, i continuant amb la lliçó d'història, just després d'aquest fet tan tràgic, decidí tornar-li la jugada a aquell insignificant semideu alaiorenc, que no tenia, en realitat, més que enveja de la meravellosa Ciutat de Parella, ja que el seu poble estava encara ocupat i oprimit per uns cartaginesos passats de moda, els romans no podien de cap manera amb ells, i no en deixaven, de romà, cap amb cap (els el tallaven). Doncs sí, a aquests sí que els vaig enfonsar jo (delicte prescrit).
Avui, en ple segle XXI, encara podeu veure enfonsades les restes d'aquesta ciutat al costat dels hotels turístics que hi ha a la platja de Son Bou, i si hi nedeu i teniu sort, podeu veure dins la mar les runes de les antigues cases i fins i tot els traços dels seus carrers, tot, absolutament inundat per l'aigua i el temps. Que venjatius som els déus a vegades! O potser no?
La nostra ciutat, Parella, encara que ja ho sabeu, tot i la seva desgràcia encara pot ser treta de la mar, en aquest cas gràcies a mi, ja que abans que el semideu l'enfonsés, pactà amb ell una condició per a trencar l'encanteri. La condició, com parcialment sabeu, és que si un dia de Sant Joan set Joans i set Joanes es troben a la vora del mar i m'invoquen, faré que Parella surti majestuosament de les profunditats marines perquè torni a ser l'illa més envejada i formosa del Mediterrani.
Però escolteu-me bé, puix el déu de Son Bouló també posà una clàusula que segur no coneixeu: Si Parella, un cop treta de la mar, és requalificada, arriba a la massificació, es construeix desmesuradament amb caràcter especulatiu, no es tenen en compte les necessitats d'habitatge per als joves, o simplement és reparcel·lada i venuda als no autòctons... aquesta tornarà a ser enfonsada dins la mar, i aquest cop ja per sempre.
Aquestes són les condicions... vosaltres veureu què feu. He pensat que teníeu dret a saber tota la veritat com a menorquins agermanats amb Parella. Així, si us sembla bé els qui us anomeneu Joan i Joana, podeu trobar-vos davant Cala Blanca i fer que es rompi l'encanteri; però, això sí, que quedi clar el que es pot i el que no es pot fer després. No m'emprenyeu!
Ja poden sonar els 6 de Ponent.
PD de l'autor: Aquesta historieta adaptada la publicà a una revista casolana que autoanomenàvem «Cultura d’Autor», l’any 1994, és a dir, fa trenta anys. I jo ara em demano: Ha millorat res del que irònicament hi narrava? Ja podem resar als déus... «Mira el cel i escolta es vent...»
