D’or és el temps

- Hola, bon dia.                                                         

- Com va, Bep? Som en Sebastià, de Ciutadella. En Sebastià, que anàvem junts a s’escola des Born amb Don Andrés. Te’n recordes? Com va tot?

- I tant que me’n record. Va bé, mira, m’agafes que prepar es tapinets per anar cap a Ciutadella. A veure aquest caixer cayetano que tenim enguany, dona s’estampa de caixer senyor d’aquell temps, eh? Però, com que feia anys que no rallàvem t’he de demanar a què es deu l’honor.

- Jo t’ho pots pensar. Vull fer una protesta pes diari i com que tu hi escrius cada dissabte...

- Vaja, jo que em pensava que fèieu un dinar de quinta a Ciutadella. Amb el que m’agradaria tornar a veure aquella bona gent des pati des Born.

- No és mala idea, però avui és per protestar.

- No em diguis res més, t’entenc. Protestar sempre va bé, allibera tensió. Però pensa que ara només tenc 4.300 caràcters comptant ets espais. O sigui, que he de ser curt. Dispara,

- Res, que avui he llegit, i cada any és lo mateix, sobre ses persones que no van anar l’any passat a sa cita amb es metge sense anul·lar la consulta. He llegit que quasi són 350.000 cites perdudes si comptam totes ses illes. D’aquestes, diuen, només la meitat va anul·lar sa cita en el cas d’especialista i un 80 % va plantar es metge sense dir res en atenció primària. Els don tota sa raó. No anar a una cita mèdica sense avisar vol dir llevar-la a una altra persona que potser la necessitava i crear una despesa en es sistema. A jo em va passar una vegada, però per oblit. Ho he de confessar. Vaig demanar cita perquè tenia una orella que em feia mal i amb s’ordinador em van donar hora per quinze dies més tard. Clar, s’orella es va curar tota sola, que açò és una altra!, i ja em vaig oblidar des tema. Passats es quinze dies ja no vaig tenir es pensament d’avisar. Molt mal fet. Ho reconec, Bep. Segur que a tu t’haurà passat qualque vegada.

- Sí, però no veig jo sa protesta teva per aumon.

- Espera i veuràs. Perquè aquests de sanitat només et conten sa meitat de sa pel·lícula. Fa uns dies tenia cita en es Mateu Orfila. No fa falta dir noms. Tenia cita a les dotze. Vaig demanar permís a sa feina. Clar, per ser a les dotze a Maó, vaig sortir de sa feina a les onze. En es mestre no li va fer cap gràcia, amb Sant Joan damunt. Arribat a Maó, aparca a les dotze al Mateu Orfila! Açò és un altre tema. Saps a quina hora em van visitar? A la una i mitja! Cinc minuts, no més. I torna amb aquest sol a Ciutadella. Vaig arribar a les dues i mitja, només per anar a diu adéu en es mestre. Com explicar-li en es mestre que no era culpa meva. Me va dir: que t’has aturat en es Decathlon, Sebastià?    Per una visita de cinc minuts, tres hores i mitja. Ja sé que hem de descomptar s’anar i venir de Maó, açò no t’ho lleva ningú. Però s’hora i mitja de retard? Saps què significa per a un mestre al cap de s’any? O per a un autònom? Me segueixes? Jo crec que quan sa Conselleria de Salut mos recorda cada any ses hores perdudes amb cites no anul·lades, també mos hauria de dir ses hores perdudes de feina per es retards en ses cites donades. Que no ho trobes? I que quedi clar que no crec que sigui cosa des metges, sinó des sistema. Tot són hores perdudes, milions d’hores cada any.

- Sebastià, t’he de donar sa raó i et contaré que açò ja ho vaig pensar jo mentre esperava a s’aeroport. Per açò vaig telefonar al meu amic, en Franz de Copenhague. Sí, aquell dels invents del TBO. És un homo que té es cap ben clar. Saps que em va dir? Ell troba que amb tots ets avenços tecnològics i electrotecnològics, es podria crear un programa d’avís bidireccional, açò segur que en Tiago Barro t’ho fa amb un matí. O sigui, dos dies abans de sa cita, el citat rep un missatge: vostè té cita demà passat a les deu, pensa venir o no, amb dues opcions: sí i no, i fins que no n’ha pitjat una, es terminal no pot passar a una altra funció. D’aquesta manera, ses faltes per oblit s’acabarien. En un sentit invers: vostè té cita demà a les deu. Com que ha donat s’adreça en sa que es trobarà una estona abans, el podran avisar amb temps si sa cita dur retard i podrà calcular es temps de desplaçament sense haver d’escalfar sa cadira noranta minuts a sa consulta. Per exemple: «La seva cita amb el doctor X porta 50 minuts de retard, no fa falta que arribi abans de les dues. Moltes gràcies». No m’agrada sa paraula implementar, però crec que seria un sistema que, corregit per sa pràctica diària, mos faria guanyar hores a uns i altres. I ja sabem que a ses nostres edats, d’or és el temps.