Sabíeu que el 80% del que ens passa és degut al 20% de les nostres accions? Que el 80% dels resultats dels nostres esforços són gràcies a invertir-hi el 20% del nostre temps? Aquesta regla del 80/20 és diu «Llei de Pareto», i dona què pensar, puix també el 80 % de les notícies que rebem estan polititzades i sols el 20% són objectives. Hi ha molts exemples palesos, no són només dades.
Sabíeu que la «Llei de Parkinson» diu que el treball s’expandeix fins a emplenar el temps del que es disposa per a la seva realització, i que el temps dedicat a qualsevol tema d’agenda és inversament proporcional a la seva importància? Dita llei, trivial per l’autor, dona a entendre que quant més temps tinguem per fer una cosa, més divagarà la ment i més problemes ens plantejarà, per això la fixació del curt termini d’entrega del treball ajudarà a evitar que el propi treball es faci massa llarg. Contradictori? Gens.
Sabíeu que la «Llei de Peter» diu que tota persona que fa bé la seva feina és promoguda per a llocs de major responsabilitat fins arribar a un en què no és capaç de complir amb els objectius, arribant així al seu nivell màxim d’incompetència? Què vol dir? Doncs que amb el temps, qualsevol lloc tendeix a ser ocupat per una persona que és incompetent per exercir les seves obligacions i, a la fi, el treball és realitzat per aquelles persones que no han arribat encara al seu nivell màxim d’incompetència. Sí, tots visualitzem algú.
Sabíeu que la «Llei de Jante», escandinava i freda ella, diu que no has de sobresortir o pensar que ets millor que els demés? O dit d’altra manera: Que no vals res, que a ningú no l’interessa el que pensis i que, per tant, la mediocritat i l’anonimat són la millor elecció; i si actues d’acord amb aquests principis mai no tindràs grans problemes a la vida. És una calcomania d’aquell savi refrany: «El clau que més surt, és el que se’n porta les martellades». Savi, però covard.
Sabíeu que la «Llei de Murphy», segur que us sona, diu que si alguna cosa pot sortir malament, hi sortirà? Fixeu-vos que no es fa lluny de la de Peter, doncs el propi Edward Murphy assegurava que si hi ha més d’una forma de fer un treball i una d’elles culmina en desastre, algú ho farà d’aquesta manera. Em ve al cap ara la meravellosa frase que es pronuncià a la pel·lícula «Space Cowboys»: «Oh Señor, no permitas que la caguemos». És la nostra tendència, ADN i esperit.
Pareto, Parkinson, Peter, Jante i Murphy eren uns catxondos. No per certes, les seves teories deixen de tenir el punt on endinsar-los la destral. La més definitòria de les lleis no l’he dita encara. No és de ningú, però es menja a totes les demés, fins i tot les d’hàlit legislatiu i de caire legal. És la «Llei de l’Oeste». Aquesta sí la coneixem tots. És la del «fot qui fot», la de «tonto l’últim», la d’«aquí te pillo, aquí te mato»... Al cap i a la fi, potser dita llei ens va fer baixar dels arbres i va convertir-nos en l’esser més despietat de la Creació, doncs dins l’estirp humana, i només la humana, no sols hi ha el «salvi’s qui pugui», el «jo hi era abans», que són defensius; sinó també els agressius «que es foti» i «la conjura dels necis» (J. Kennedy Toole dixit, que es suïcidà per incomprès entre tant ignorant). Ja acabo, no us deprimiu vosaltres.
Si «d’aquí a cent anys, tots calbs», altra llei no escrita, a què és degut que el segell que impregnem, la llavor que sembrem, la manera de viure, la forma de mentir i les ganes de transcendir, siguin tan arrelades dins nostre? A què és deguda aquesta ànsia pel dia de demà, si el demà no existeix i el present és efímer? El sentit de la vida no pot ser aquest, viure per fer feina, perquè si ho és, sols seríem acudits de Déu, i si Déu ens dotà de certa, no massa, intel·ligència, fou per dubtar de tot allò fet per la mà de l’home. Relativisme? Sí, i ho raono: Tot és bo sols en comparació a alguna cosa dolenta i a una circumstància concreta. És el «Yo soy yo y mi circunstancia» d’Ortega y Gasset. Ara jutgeu, per exemple, si «Se acabó la fiesta» o si la festa acaba de començar. No ho feu emprant la «Llei del Talió», puix hi ha prou cecs amb vista.
En resum, i on anava: la «Llei innata» es refereix al dret dels homes a protegir-nos del que ens dol, a través de la raó; o sigui, a buscar el que els estoics anomenaven ataràxia, ans segons l’epicureisme existeixen dos tipus de desitjos: Els naturals, necessaris relacionats amb supervivència (defensius), i els no naturals, no necessaris (agressius), que provenen de la cultura o la incultura, la vida social o antisocial, i la política o l’antipolítica. I ara em demano: La raó jeu en la majoria? «Arbeit macht frei»? «Nec laudibus nec timore, sed sola veritate».
