Hem de valorar cada part del nostre cos, llombrígol inclòs. Llombrígol, que de vegades és dit guixa, melic, botó de la panxa o fesolet; fa referència a la cicatriu formada en mig del ventre al tallar-se el cordó umbilical del néixer. Tres han estat els tipus de relació que successivament he mantingut jo amb ell.
La primera relació prové de l’ús popular que d’aquest vocable es feia en el temps que jo era jovençà. L’expressió «mirar-se el llombrígol» era sinònim de narcisisme, de negar-se a l’autocrítica. La segona etapa prové, havent tornat majoret, del dia que, enlloc de donar crèdit al que els altres pensaven, vaig decidir tenir criteri propi i en lloc de negar-me a mirar-me el botó de la panxa, em vaig posar davant el mirall per mirar-lo de front: ell em mostrava la meva identitat més primària: jo no era un auto-facte, jo havia estat fet, jo era fill.
La tercera etapa, en l’edat adulta, el llombrígol em retorna a l’obra «Banquet» de Plató: a l’inici, l’humà fou androgin fins que Zeus decidí dividir-lo i separar-lo en masculí i femení, i de llavors ençà masculins i femenins cerquen unir-se apassionadament; el des-vinculat d’ahir anhela vincular-se ara. La ferida del llombrígol mostra la radical indigència de relació; no sol recorda el tall sagnant del cordó umbilical, sinó el significat preciós de tot vincle amorós.
