El llombrígol

La primera relació prové de l'ús popular que d'aquest vocable es feia en el temps que jo era jovençà. L'expressió «mirar-se el llombrígol» era sinònim de narcisisme, de negar-se a l'autocrítica. La segona etapa prové, havent tornat majoret, del dia que, enlloc de donar crèdit al que els altres pensaven, vaig decidir tenir criteri propi i en lloc de negar-me a mirar-me el botó de la panxa, em vaig posar davant el mirall per mirar-lo de front: ell em mostrava la meva identitat més primària: jo no era un auto-facte, jo havia estat fet, jo era fill.

La tercera etapa, en l'edat adulta, el llombrígol em retorna a l'obra «Banquet» de Plató: a l'inici, l'humà fou androgin fins que Zeus decidí dividir-lo i separar-lo en masculí i femení, i de llavors ençà masculins i femenins cerquen unir-se apassionadament; el des-vinculat d'ahir anhela vincular-se ara. La ferida del llombrígol mostra la radical indigència de relació; no sol recorda el tall sagnant del cordó umbilical, sinó el significat preciós de tot vincle amorós.