Què és l'amistat? Aquest valor que sempre, el veritable almenys, ha posat en marxa rius de tinta! La vertadera amistat és una experiència de transformació mútua entre persones que van construint el seu pensament i les seves emocions, gràcies a una progressiva i autèntica relació. Recordem que des del moment del naixement, el nen va creixent gràcies a la interacció amb les altres persones. La mare és la persona que infon al nen l'amor per la vida, a més de tenir-ne cura, dirà Fromm (1). És el mirall gràcies al qual desenvolupa les seves capacitats. En evolucionar anirà descobrint les altres persones i amb algunes arribarà a establir una relació d'amistat. La paraula amistat prové del llatí amīcus, 'amic', que a la vegada prové del verb llatí amāre, 'estimar'.
Aristòtil (2), un dels filòsofs més influents en la història del pensament occidental, va escriure, també, sobre l'amistat, especialment considerada pels grecs antics com la relació més noble i lliure que pot tenir un ésser humà i açò és una cosa que ells van saber molt bé. La veritable amistat sol treure el millor de nosaltres i reforça les nostres afinitats i virtuts, inclús afegeix entusiasme i alegria de viure.
Aristòtil sosté que l'amistat cerca potenciar aquelles capacitats, pròpies de l'ésser humà, dotat de llenguatge i raó, encara que les dites capacitats es refereixin a la complementarietat entre les dues formes de vida, la que sorgeix de la teoria (regida per la filosofia) i la que prové de la praxi (ordenada per la política i l'ètica). La virtut es considera l'hàbit, mitjançant el qual l'home es fa bo i executa bé l'obra, que li ha estat confiada.
Per Aristòtil, l'amistat és una d'aquestes capacitats socials, que permeten la realització ètica dels individus, que els condueix cap a una excel·lència moral i racional. D'aquesta manera, Aristòtil descriu tres formes d'amistat: amistat per utilitat, per plaer i per virtut. Les dues primeres són accidentals, la tercera és més intencional.
A l'amistat d'utilitat, les dues persones estan involucrades, no per afecte sinó perquè reben algun benefici, l'una de l'altra. Es tracta d'amistats temporals, que solen desfer-se quan els beneficis s'esgoten. Convé no perdre el contacte amb aquesta persona, la puc necessitar, sentim a dir. El filòsof va observar que aquestes amistats utilitàries solen ser més comunes entre els adults.
La segona forma d'amistat està basada en el plaer i és més pròpia de joves quan predominen les situacions d'oci i de delecte. Sol passar entre amics que participen en activitats esportives o que comparteixen festa i espargiment. Acostuma a acabar quan la tendència al gust canvia o quan la persona adulta deixa de freqüentar aquest tipus d'activitats. Les dues formes d'amistat accidental són limitades i no representen exactament el que significa la paraula amic, que prové de la mateixa arrel que la d'amor.
Dins la tercera categoria d'amistat es comparteix el que és bo i virtuós a la vida, sense que hi hagi la intenció de treure'n profit. Aquestes relacions solen durar tota la vida, sempre que la persona tingui un cert nivell de bondat. De la mateixa manera que tota persona pot tenir parella i són poques les que veritablement estimen; també es poden tenir amics, tot i que són pocs els que tenen realment amistats en la veritable extensió de la paraula. S'ha dit que persones sense empatia no poden tenir aquest tipus de relacions perquè, per fer-ho, cal entregar-se, servir i donar el seu temps a l'altra persona.
Aquestes amistats són aquelles que no tenen una raó de ser perquè realment, com tot el que és veritablement bo i valuós, existeixen per si mateixes sense cap finalitat afegida. Des d'Aristòtil, «un genuí caràcter moral només es dona quan es compleixen altres condicions com amor recíproc, respecte, obertura i confiança incondicionada».
Aristòtil, a l'Ètica a Nicòmac, a l'inici dels llibres IX i XVIII, fa referència a la relació entre amistat i virtut com el que és més necessari a la vida. L'home que la posseeix arriba a ser un observador de sí mateix, capaç de valorar moralment les seves accions. Parla de la necessitat d'un altre si mateix, l'amic, aquell que permet que la persona sigui ella mateixa i es pugui conèixer millor. Avui, podríem dir que, arribar al coneixement de si mateix, exercici que predisposa al canvi -sense que hi hagi una relació d'amistat com la del tercer tipus definit per Aristòtil- és el coneixement d'un mateix, que sorgeix dintre d'una terapia psicològica i un tractament psicoanalític.
Per Nietzsche (3) els amics no són els que ens accepten i donen suport o els que ens segueixen o idealitzen; els veritables amics són aquells, que, tenint els seus ideals, tenen una independència singular i que, fins i tot, poden semblar enemics. Fer de l'enemic un possible amic i viceversa, és de l'exclusiva particularitat de Nietzsche i de la seva filosofia i ètica de la vida.
Segons Borges (4) «l'amistat no necessita freqüència». L'amor sí. Però l'amistat, i sobretot l'amistat de germans, no. Pot prescindir de la freqüència o de la 'freqüentació'. En canvi, l'amor no. L'amor està ple d'ansietats, de dubtes...
Amic és aquell en qui es pot confiar, la persona que s'interessa per les teves coses, aporta coneixement, consell i suport a la teva causa, si fes falta, com també és aquell que rep de tu el que necessita, temps, escolta, ajut, guia, afecte. És un corrent que circula per una via de doble direcció.
Com diu el poema «El amigo, L’amic» (5):
Serè, conscient, afectuós i tendre./ Disposat a concedir-nos el seu valuós espai i el seu temps./ Un amic d'ahir i d'avui sempre hi és/ Escolta atent alegries i tristeses/ S'hi pot comptar. Escolta i rep la nostra mirada./ Entranyable, serè, pacient, com a conscient ésser humà que és./ No desapareix quan se'l necessita./ Hi és, mostrant la seva actitud generosa i pacient./ És l'amic, el nostre amic!
* * *
Notes:
1. Eric Fromm (1979). El arte de amar. Buenos Aires: Paidós.
2. Aristóteles. Ética a Nicómaco. Ciencias humanas. Biblioteca clásica
3. Diana Aurenque (2018). Nietzche y su ética de la amistad: con y contra la tradición. Universum vol.33 no.2 Talca dic. 2018. http://dx.doi.org/10.4067/S0718-23762018000200075
4. Borges. Entrevista realitzada per Joaquín Soler Serrano. TV. 1980).
5.Poema El amigo. En M. Vives. Las alas del viento (2020). Granada: Edit. Granada Costa.
