Un dia es va adonar que amb els set pecats capitals podia comprendre moltes coses que passen i que açò li servia també, qui ho havia de dir, per anar per la vida una mica més orientat. Està tot inventat, va pensar. No hi ha res nou baix el sol, com diu la Bíblia. Les novetats volten damunt les mateixes coses de sempre, sense canviar-les en allò fonamental. Fins i tot l’invent de la bombeta elèctrica queda petit al costat de les paraules inicials: «Déu digué: -Que existeixi la llum. I la llum va existir». Ens pensam que som importants, més importants que Déu. Aquest pecat es diu supèrbia. Està considerat el més greu i origen de tots els altres. L'autosuficiència és ridícula, quan som uns desvalguts que sempre depenem dels altres. Si ens fixam al nostre voltant i, sobretot, en noltros mateixos, podem trobar exemples a totes hores d’aquests pecats universals.
Trobarem envejosos per tot arreu. Com no poden tenir el que tenen els altres, despotriquen contra ells. Per exemple, de la casta, fins que entren a formar part del club selecte dels afavorits. Llavors ja no resulta tan dolent ser milionari. L’avarícia és la causa de molts casos de corrupció. Voler tenir més i més. Acumular sense aturar. No satisfer-se mai amb res. Com menjar amb gola, que ens pot provocar obessitat i riscos cardiovasculars. Cada pecat incorpora la seva pròpia penitència. Un dels pecats més populars és la luxúria. Ja sabem que el plaer és bo i necessari. Però quan el transformam en una obsessió malaltissa, en una satisfacció desordenada i egoista d’un mateix, fent servir els altres com a mitjans o objectes, hem entrat a les portes del mal i la degradació. Moltes desgràcies actuals responen a la luxúria i provoquen l’explotació humana sense escrúpols.
La peresa o vessa o mandra (diga-li com vulguis) també ens empobreix i ens fa caure en la temptació, en aquest cas per omissió. No feim el que toca. Si ho analitzam, veurem que fer feina, treballar, l’esforç… són imprescindibles si volem millorar les coses o manternir-les. La vessa ens fa perdre tot allò que havíem aconseguit. Ens fa més miserables.
Finalment, si cercam exemples de pecat, de l’ira en trobarem moltíssims. Quan tenim ira, rancúnia, estem enfadats, emprenyats o ens posam violents… emocions que no sabem controlar i que són destructives, feim que la vida es torni més gris i més trista. Hi ha qui manipula l’ira i la por per tal d’aconseguir els seus fins.
Vaig llegir que en els idiomes originals de la Bíblia, pecat es pot traduir per «fallar el tir o no fer diana». Quan els foners fallaven el seu blanc, «pecaven». «Entre tota aquella tropa hi havia set-cents foners escollits que, tant amb la dreta com amb l’esquerra, podien llançar una pedra contra un cabell sense fallar el tret» (Jutges 20:16). Moltes vegades, els hi fallam als altres, perjudicant el proïsme. El nostre egoisme ens fa insolidaris, cruels, insensibles…
Avui en dia s’ha perdut la consciència de pecat. No distingim allò que és bo d’allò que és dolent. Pensem que ens hem alliberat i que tot val. No volem donar comptes a ningú. Ens tornem freds i no sabem demanar perdó ni canviar la nostra conducta. Que Déu ens agafi confessats! Ens creim perfectes, però: qui estigui lliure de pecat, que agafi la fona i tiri la primera pedra.
