De joves no donem importància a dites col·loquials com: «Sa salut és lo primer», «totes ses deixades són perdudes» o «en terra és molt avall».
En arribar a certa edat entenem que són un avís a cuidar-nos, per arribar al declivi amb el nostre organisme en bon estat de conservació, de manera que l’edat biològica real sigui inferior a la cronològica, la que celebrem aniversaris.
Els especialistes en la vellesa recomanen sortir, tenir vida social i no deixar perdre ocasions de xalar. Quan cau un objecte i he d’acotar-me, inclinant amb feixuguesa la part superior del cos, és quan entenc que les meves facultats es van esfumant i que efectivament, en terra cada vegada és més avall.
D’ençà un temps em succeeixen situacions que evidencien una pèrdua de pistonada, la ment no és tan àgil i la cognició falla puntualment. Així, no record el nom d’aquella futbolista que vaig dirigir, oblit anar a qualque activitat o reunió i només anant de la cuina al menjador, m’ha fugit del cap, que anava a cercar.
«Qui canta a la taula i xiula al llit no té el seny complit». De moment no he arribat a aquesta situació decadent, no perd es cambuix. Perdre es cambuix és allò que passa quan el cervell va a menys, comença a fer-se malbé i minven les facultats mentals, es diuen disbarats, es fan insensateses i el comportament no és lògic.
Investigadors en Geriatria saben ja les causes de la decadència i perquè se’ns degrada el cos i la ment. Si no es llencessin carretades de doblers en la indústria de matar i destruir, si es dotés als científics de més mitjans de recerca, segurament descobririen més tractaments per prevenir, alentir i «curar» la senectut.
Idò a l’inrevés, el Govern espanyol ha donat 1.000 milions en material de guerra... aquests si que han perdut es seny... i es cambuix!
