Entre la comunitat científica existeix un consens bastant generalitzat a situar els inicis de la postmodernitat entorn dels anys 70-80 del segle passat, donant per acabada l'etapa de la modernitat els principis de la qual han inspirat els esdeveniments de la humanitat d'ençà el segle XV.
Els processos que originen els canvis socials són d'una enorme complexitat. Són dinàmiques multicausals que coincideixen en l'espai històric-temporal, impulsades, bàsicament, per factors demogràfics, culturals, tecnològics i ideològics.
Menorca va viure l'inici d'aquesta profunda transformació en la dècada dels anys 70, període en el que van anar substituint-se, progressivament, els fonaments ontològics que sustentaven una forma de vida, un caràcter idiosincràtic i una manera de ser i de pensar genuïna (el presocràtic Parménides ja ens va advertir que una i la mateixa cosa és ser i pensar).
El progrés va arribar amb el gradual èxode del camp a la ciutat, el final del treball artesanal i l'èxit de la producció en cadena en el paisatge gris de la fàbrica, quan els productes manufacturats —calçat i bijuteria, sobretot— van arribar als mercats més competitius amb estàndards d'alta qualitat i gran valor afegit.
Són els anys daurats de l'economia menorquina. El creixement harmònic dels tres sectors de producció augurava un futur brillant perquè la diversificació productiva garantia estabilitat i progrés. Els teòrics de l'economia van trobar una expressió que va fer fortuna per a definir aquest paradigma de desenvolupament equilibrat: La Via Menorquina al Creixement.
Però amb l'arribada de la postmodernitat Menorca ha perdut, almenys, tres característiques idiosincràtiques de la seva identitat: la desmenorquinització del territori; la desindustrialització del teixit productiu i la progressiva dissolució de la seva identitat cristiana.
Primer la territorialització. En els últims 20 anys la terra ha canviat de mans en un procés pausat però significatiu de desmenorquinització. Els històrics terratinents de l'illa —les famílies Squella, de Salort, d'Olivar, Zaforteza, de Olives...— han anat alienant les seves propietats en favor dels nous milionaris vinguts de fora — Madera, Aldell, Varsavsky, Zaunier, Daurella, Carulla…— Són 20 grans fortunes que actualment es reparteixen el 8 per cent del territori insular —5.500 hectàrees— que en uns altres temps produïa ingents quantitats de cereals, hortalisses i llet i que els nous propietaris han canviat per plantacions d'oliveres o vinya deguda a l'escassa rendibilitat de la ramaderia.
El procés no afecta només al territori. També la població viu el fenomen de la multiculturalitat, avivat per la demanda de mà d'obres dels sectors més vigorosos de la nostra economia, la construcció i el turisme, bàsicament. En poc més de 20 anys la població migrant ha augmentat 8 punts percentuals, segons s'observa en el quadre nombre 1.
El fenomen migratori té el seu impacte sobre la cultura, encetant un procés gradual de transculturació i de pèrdua d'identitat que, en primera instància, afecta a l'ús social de la llengua. Segons un estudi de la Plataforma per la Llengua només el 64 per cent dels menorquins utilitza habitualment el català en la seva interacció social.
Ara la desindustrialització i la turistificació. En els últims 40 anys l'economia de l'Illa ha experimentat una profunda transformació. L'aportació —en altre temps equilibrada— dels sectors productius a la generació de riquesa està ara baix el domini hegemònic de l'activitat turística, mentre la indústria registra una pèrdua persistent i el sector primari ha estat confinat a la irrellevància estadística a efectes de configuració del PIB insular. Vegem-ho al quadre 2:
La denominada Via Menorquina al Creixement —teoritzada en 1977 per Emili Farré, Ramon Marinon i Josep Mª Surís— i presentada com a paradigma d'estabilitat i confiança s'ha enfonsat degut a l'ímpetu del sector serveis, on el turisme ha actuat de potentíssima locomotora. L'any 1971 l'impacte global del sector sobre l'economia va ser de 6.024.096 euros (al canvi actual), mentre que en 2019 ha estat de 1.395 milions.
Els menorquins hem mitificant, més tost, el model de la Via Menorquina, mentre les economies veïnes —Mallorca e Eivissa— ja transitaven per la via del desequilibri intersectorial, amb bastant èxit, per cert, si descomptam el cost mediambiental.
El Fons Econòmic Mundial té categoritzat el comportament de les economies dels països més desenvolupats del planisferi que formen l'espai més pròsper conegut amb l'acrònim Eagly. La representació gràfica d'aquestes economies dibuixa un histograma de tres barres on la més desenvolupada pertany al tercer sector, la barra intermèdia al secundari i la més petita al sector primari, configurant una accentuada asimetria. Aquesta mateixa irregularitat és la que presenta l'economia menorquina avui, i no sembla que les coses vagin pitjor que abans. ¿O és que hi havia més progrés i benestar baix l'ègida de La Via Menorquina que avui amb el domini de l'asimetria Eagly?
Finalment, la secularització i la descristianiTzació. A pesar que el fenomen de la secularització i la pèrdua d'entitat cristiana no és un fenomen exclusivament menorquí, la dissolució del caràcter religiós entre nosaltres té una especial significació perquè l'illa procedeix d'un ambient molt cristianitzat, on la vida comunitària palpitava al toc de les campanes i l'Església tenia una enorme influència en els àmbits polítics, socials i culturals i que encara manté en el camp de l'ensenyament i de l'assistència social. Però no en el sacramental, on la secularització ha produït trencadisses d'envergadura. Vegem (quadre 3):
Els sagraments han estat substituïts per les seves homologies laiques en els denominats ritus de pas o transició —festes de graduació, aniversaris, comiats de solter. L'any 1990 els batejos representaven el 43% dels naixements, però en el 2018 només representen només 35 per cent. En 1990 el 73 per cent dels matrimonis eren canònics i només el 27 per cent van ser civils, en 2018 els religiosos han baixat al 13% i les unions civils s'han enfilat fins al 87 per cent. Les misses exequials continuen sent els ritus litúrgics més celebrats, encara que s'aprecia una lleugera caiguda. El fenomen té una explicació sociològica: els qui ara arriben al final de les seves vides són majoritàriament persones grans que encara han estat educades en la fe cristiana. La casuística indica, no obstant, que els funerals registraran també un fort retrocés a mesura que les noves generacions arribin al final dels seus dies perquè ja hauran estat educades en un ambient de nou paganisme.
I així ens anam desmenorquinitzant.
