Hi estigui o no d’acord tothom, em sembla imprescindible que, per difícil que es presenti la cosa, els partits que ens representen al Parlament tenen l’obligació de trobar una sortida al greu problema que viu Espanya des que, el 2017, els catalans van prescindir de les normes constitucionals per endegar un procés d’independència que, a més dels efectes personals de presó que ha tingut per a molts dels seus partícips, ha fet que l’estat entrés en una crisi institucional que d’alguna manera s’havia de resoldre.
Un primer pas en aquest sentit —i crec que molt important— el va dur a terme el govern amb els indults que, si el lector fa memòria, van provocar duríssims atacs del Partit Popular, de Vox i d’algunes institucions judicials, semblants als que ara escoltem davant la possible llei d’amnistia.
I, tanmateix, avui no crec que ningú amb un mínim d’objectivitat pugui dubtar que l’efecte que van produir aquells indults ha estat molt beneficiós per a la pau social, ja que desinflamà la situació catalana, va fer que els partits independentistes perdessin centenars de milers de vots i la vida va prosseguir sense que res es trenqués: ni Espanya, ni la Constitució, ni la democràcia.
Les passades eleccions del 23 de juliol van tenir, però, un efecte inesperat per a gairebé tothom, val a dir que amb conseqüències diverses, perquè no és el mateix estar convençut que aniràs a governar i no poder-ho fer (i aquest seria el cas del PP i de Vox), que tenir assumit que molt probablement passaràs a l‘oposició i trobar-te amb la possibilitat de poder formar govern (i aquest és el cas del PSOE i de Sumar). Ara bé, perquè això fos possible, no sols els calia pactar un programa de govern, sinó també obtenir el suport de PNB, Bildu, BNG, i dels dos partits catalans independentistes: ERC i Junts; i la possibilitat d’un pacte amb aquests darrers passava per l’aprovació d’una llei d’amnistia respecte de la qual el PSOE sempre s’havia mostrat en contra.
Conscient d’aquesta realitat, i perquè l’acord polític a què s’ha arribat fos perdurable i sòlid, no es podia limitar a la investidura –de fet, no sembla que s’hi limiti, ja que parla d’estabilitzar la legislatura—, i per aconseguir aquest objectiu havia d’establir mecanismes legals que poguessin revertir una situació molt complexa que presenta aspectes polítics, jurídics i, també, de naturalesa penal, que afecten a les persones que van sofrir les conseqüències d’unes duríssimes sentències del Tribunal Suprem, i també a moltes altres que encara no han estat jutjades, però sobre les quals pesa una imputació.
Ara bé, no m’he d’estar de dir que també ha contribuït a la complexitat a què faig referència la manera com ha actuat el sistema legal espanyol i, per tant, la judicatura, ja que, per poc crítics que siguem, hauríem de ser capaços de veure que hi ha algunes ombres que afecten el procediment que es va dur a terme pel Tribunal Suprem, començant per la mateixa competència d’aquest tribunal, ja que —i perdoneu-me la claredat— si el Fiscal General del Regne, José Manuel Maza, en un ambient retòric de «cop d’estat» que va crear el govern de Mariano Rajoy, no s’hagués tret de la màniga l’acusació d’un inexistent «delicte de rebel·lió», els encausats no haurien estat jutjats pel Tribunal Suprem i tampoc haurien sofert els encarceraments preventius que se’ls van aplicar, amb les corresponents inhabilitacions que els van impedir de fer política des de les institucions.
Ho dic perquè, si bé he cregut —i en tot moment he manifestat— que els polítics catalans van actuar contra la llei i el dret amb les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya el 6 i 7 de setembre de 2017 i amb el referèndum de l’1 d’Octubre, també he de dir que el sistema judicial espanyol no ha estat certament modèlic, com confio que ho acabin demostrant les institucions judicials europees que, més prest o més tard, s’hi hauran de pronunciar.
Amb uns antecedents tan complexos com els que acabo d’expressar, només ens calia el resultat electoral del 23 de juliol per complicar les coses, perquè, si bé va implicar una severa derrota per als dos partits independentistes, l’aritmètica electoral els donà la clau per investir Pedro Sánchez com a president del govern, i, des del primer moment, ERC i Junts van dir que l’elecció passava necessàriament per una llei d’amnistia.
No he de negar que, d’entrada, aquesta llei d’amnistia acordada (encara que en desconeixem l’articulat) en benefici d’uns personatges que en cap moment han reconegut que havien actuat fora de la llei, no em fa feliç. I no me’n fa perquè una llei d’aquesta naturalesa no es pot justificar només per evitar un govern del PP amb Vox. Exigia renúncies d’ERC i de Junts a actuar, en el futur, al marge de la Constitució i, per tant, a fer un referèndum unilateral, renúncia que, fins al passat dijous, només Esquerra havia fet, però llegint els fulls de l’acord, sembla que també Junts ha cedit, ja que aquest diu textualment que «Junts propondrá la celebración de un referéndum de autodeterminación sobre el futuro político de Catalunya amparado en el artículo 92 de la Constitución». I l’article 92 diu: «2. El referèndum serà convocat pel Rei a proposta del President del Govern, autoritzada prèviament pel Congrés dels Diputats. 3. Una llei orgànica regularà les condicions i el procediment de les diverses modalitats de referèndum previstes per la present Constitució». Certament, em costa d’entendre com es podran complir aquestes premisses, però si es materialitzen, el referèndum serà constitucional.
Més enllà, doncs, que la constitucionalitat no és l’única condició que ha de respectar la llei d’amnistia, que determinarà exclusivament el Tribunal Constitucional (no els periodistes ni tampoc els polítics), centrem-nos ara en les dificultats que aquesta presenta per no contradir dos principis bàsics regulats per la mateixa Constitució: el que dona en exclusiva als jutges i tribunals la facultat de jutjar i de fer executar el que s’ha jutjat, i el que declara també la igualtat de tots els espanyols davant la llei.
Tenint en compte aquests principis i el silenci de la Constitució respecte d’una mesura de gràcia tan excepcional, hem de convenir que els arguments en contra són potents, encara que potser no són insuperables si ens atenem al corrent constitucionalista que creu —i ho raona—que, si la proposició de llei justifica degudament el perquè de la mesura, l’amnistia no ha d’usurpar necessàriament la labor exclusiva dels tribunals ni tampoc ha d’afectar a la igualtat dels espanyols.
Val a dir, però, que la gravetat del moment no deriva tan sols del debat jurídic sobre la legalitat o il·legalitat de la futura llei d’amnistia que, recordem-ho, acabarà dirimint el Tribunal Constitucional, sinó bàsicament del terratrèmol que han provocat els qui hi estan en contra sense esperar tan sols a conèixer el text que l’ha de regular.
rmar govern, potser és comprensible, encara que no és justificable, però que siguin les associacions de jutges i un Consell General del Poder Judicial caducat de fa cinc anys els qui, sense conèixer el text de la llei, declarin impunement que aquesta «serà el principi del fi de la democràcia» i comportarà «l’abolició de l’estat de dret a Espanya», no té nom. Això sí que és una intromissió del poder judicial en el camp legislatiu sense tenir competències per fer-ho, i ens demostra que el camí perquè els acords signats el passat dijous es puguin dur a terme estarà fressat de dificultats cada cop que el cas concret de la persona a amnistiar arribi a un jutjat. I per a mostra, l’actuació preventiva de García Castellón que, a correcuita, ha decidit imputar Puigdemont i Marta Rovira pels «delictes de terrorisme» amb l’oposició del Ministeri Fiscal.
Ho dic perquè estic convençut que l’enginyeria jurídica que veurem en molts tribunals a l’hora d’inaplicar (o d’aplicar a la seva manera) la llei d’amnistia deixarà petita la que hauran de dur a terme els partidaris d’aquesta per elaborar la llei i obtenir la benedicció del Tribunal Constitucional.
