Vladímir Putin no sap en quin vesper s'ha ficat. Es mou pel seu sentiment nacionalista, però no veu que també el tenen els altres pobles del món i que fins i tot el poden arribar a tenir més exaltat que el seu. No cal ni dir que els primers que ara el tenen són els ucraïnesos, perquè veuen amenaçat el seu futur. Faran l'inimaginable per treure els ocupants de la seva terra. Potser les forces militars russes guanyin totes les batalles i sigui qüestió de dies que acabin conquerint tot el territori d'Ucraïna, però el poble ucraïnès no es rendirà i en una possible guerra d'alliberament, que l'oligarca rus no es cansarà de dir que no serà tal sinó un moviment de terroristes, acabarà guanyant. I és perquè, com va assenyalar l'historiador de les idees i filòsof Isaiah Berlin, cal anar molt en compte amb els sentiments nacionalistes perquè són com una branca d'arbre. Fent molta força de mans i amb la intenció de trencar-la és doblega, però acaba disparada a la cara a la més mínima pèrdua d'energia i badada. Putin ha conduït a la desgràcia a Ucraïna, però també al seu mateix poble perquè ha anat contra els vents dels nostres temps, els quals des de l'acabament de la II Guerra Mundial estan per la descolonització i la creació de nous estats nació.
L'home té una gran capacitat d'acomodació, s'arriba a acostumar a moltes situacions naturals i socials penossíssimes amb la qual cosa un historiador honest poc pot predir sobre el futur de la reparació de les injustícies que la mateixa societat genera. Però sí tinc clara una cosa, potser de les úniques que tinc, i és que els sentiments nacionals quan ja estan configurats en una formació social són agents històrics. Les comunitats nacionals són irreductibles i tenen poder, molt. Precisament per açò millor afrontar-les de cara, de poder a poder, i no cercant dreceres i, per suposat, fent subterfugis. El llenguatge de l'economia no és pertinent per entendre-les. D'aquí la feblesa de la Unió Europea, que és una estructura sostinguda més per interessos capitalistes que per voluntat de bastir el federalisme entre els estats nació del continent, com ho revelen tots els seus tractats, desconeguts especialment pel poble menut, que té coneixements sobre la unió més fantasiosos que reals.
Aquest sentiment que sentim vers una comunitat de valors compartits, l'emoció nacionalista, és universal. Tothom la té. Per açò no hi ha ningú que, davant la guerra a Ucraïna, i sigui quina sigui la seva nacionalitat, manifesti indiferència; la inclinació a bàndols és clara. Ara bé, no cal ni dir que només fa uns dies, abans d'esclatar la guerra, ben pocs es declaraven nacionalistes. Avui és present l'emoció per la pertinença, tot i que potser de tan present, com una vena davant els ulls, alguns seguiran sense voler-la veure. Recordem que, durant el «procés» de Catalunya i mesos després de l'1 d'octubre, pel nacionalisme espanyol només existia el nacionalisme català. El mirall de l'acusació de ser «nacionalistes» sempre era pels catalans i bascos, mai pels espanyols. Per Putin, cum-alre-no, només hi ha nacionalistes ucraïnesos.
Davant la guerra, tota l'economia política neoliberal de la Unió Europea ha anat a norris. Aquesta sí que s'ha doblegat. No es va doblegar pas, no, davant la misèria que naixia a Grècia, com tampoc davant l'estancament d'Itàlia i l'alt atur de l'Estat espanyol per les seves mesures dictades pels tractats. Ara l'obligació és gastar per fer front a les necessitats del desastre. Què trist que tinguin que ser les guerres les que tinguin que deixar clar el que som els humans i quines són les autèntiques prioritats de les comunitats nacionals! Amb açò Marx es va equivocar. Les lluites de classes són secundàries a la història, la que la mou de veritat són les lluites entre comunitats nacionals. Primer són les comunitats, després les guerres; tot el demés només és farciment, fantasies i bones voluntats. Ja és significatiu, com ha fet notar Mark Kurlansky, que no hi ha cap llengua del món, de les més de set mil que hi ha al planeta, que tingui una paraula per la «no violència», la qual cosa no vol dir que no tinguem que esforçar-nos per aconseguir un mon en pau. No som pas cínic jo.
A partir d'ara caldrà ser un imbècil per no veure que darrera el sistema epistèmic neoliberal hi ha inconfessables interessos de classe, capitalistes, els segon motors de la història. Bé ho ha assenyalat el filòsof i sociòleg italià Franco Berardi en els seus darrers llibres i denunciat a Barcelona fa dues setmanes. L'abstracció del llenguatge econòmic, que no fa més que amagar sota l'aparença de cientificitat els interessos de classe, ha contribuït per una banda a minar la democràcia, perquè el llenguatge de la democràtica només pot ser polític, i per l'altra a generar un nihilisme banal i psicòtic perquè no genera, sinó tot el contrari, vincles entres les persones.
Per la guerra, no valen retallades pressupostàries. Esper que tothom ho tingui clar quan, acabat el conflicte bèl·lic, i si els tecnòcrates llepacrestes no han canviat de bàndol de pensament econòmic, que tot és possible, ens vulguin tornar a receptar als pobles del sud d'Europa la devaluació de salaris i precarietat. Ucraïna ens obliga a veure-hi clar, en benefici de la seva llibertat i de totes les altres comunitats nacionals del món, així com també del benestar social.
