La situació laboralment parlant és esgarrifosa. Les dades publicades aquesta setmana donen 3.964.353 persones en situació d'atur. Així mateix, la taxa de pobresa infantil és de les més altes de la Unió Europea, d'un 27,4 per cent, encapçalant llista amb Romania i Bulgària. Amb aquestes dades a la mà, clama al cel que l'Estat espanyol es situï a la cua dels països de la UE en despesa per fer front a la crisi. Segons el Banc Central Europeu, l'any passat, Espanya va gastar en estímuls fiscals un 1,3 per cent del seu PIB, dada que contrasta amb les de Lituània i Àustria, que van gastar més enllà del 6 per cent, i les de la mitjana dels països de l'eurozona, d'un 4 per cent.
Com explicar aquesta gasiveria i poca sensibilitat d'un govern que s'autoproclama d'esquerres? Com es pot entendre que, mentre van augmentant les cues de Caritas per aconseguir productes bàsics, paradoxalment no es respiri revolta social en el carrer? Ara recollim els fruits de les polítiques neoliberals, del laissez-faire, laissez passer, que les grans empreses i bancs van obligar a implementar a partir dels anys vuitanta del segle passat, i dels seus sentiments morals culpabilitzants, que hem interioritzat fins el moll de l'ós.
Els historiadors sabem, com molt bé no es va cansar de dir Barrington Moore jr., que les protestes socials no responen automàticament a situacions de crisi sinó que s'han de donar condicions especials, a més de les de fam, perquè es puguin donar. La gent per ocupar els carrers ha de tenir un sentiment d'indignació, una consciència informada i unes expectatives de confiança amb la política com a instrument reparador de les injustícies. Des de la crisi del 2008 sí s'han donat emocions d'indignació de manera intermitent, però no han anat acompanyades ni de consciència informada ni tampoc de prou confiança amb els partits polítics i els sindicats. El resultat és avui un estat psicològic de fatalitat, que dona peu a la paràlisi i a les psicopaties, com la depressió. És significatiu que, a diferència dels anys setanta i vuitanta, hagi anat amb augment la proporció de gent jove necessitada d'ajut psicològic i faci ús de fàrmacs i drogues. És conseqüència d'un estat de coses i antropologia netament neoliberal, pel qual el fracàs és sempre personal i ni la política i ni la societat existeixen. Mentre la política era viva, s'hi creia, els partits i sindicats de tots colors, els cafès i casinos d'opinió i debat eren plens. Ara, quan la política s'ha buidat de contingut, perquè l'economia del campi qui pugui ha pres el seu lloc, el que estan plens són les consultes psiquiàtriques i les farmàcies.
La mesquinesa del Govern espanyol, i no crec que fos diferent amb un gabinet amb mans del PP i molt menys amb Cs, el partit més neoliberal de tots els existents, és resultat d'haver assumit aquest estat de coses i de desconfiar en la intimitat del que defensen públicament, com és que amb els ajuts europeus n'hi haurà prou, es donarà un canvi de model productiu i es solucionarà el problema de l'atur estructural espanyol. No es vol agafar el bou per les banyes perquè en definitiva no es creu amb la possibilitat de canviar d'economia ni del marc de les polítiques econòmiques imposades per pertànyer a l'euro. La passivitat i la gasiveria governamentals responen només a açò.
2 Perquè es doni una política més expansiva en la despesa pública en tots els sentits, es necessita creure més amb la política, perquè només amb plena consciència que és la política la que ha de reparar i dirigir el capital sense fre que és possible fer canvis de models productius i ajudar als necessitats. Només amb plena consciència que els drets es defensen únicament exercint-los, pagant el preu de quedar amb la cara vermella davant els interlocutors, que és possible canviar les coses. Per tot açò, van ben equivocats els qui pensen que aguantant la tramuntanada n'hi ha prou.
