Les ciutats, teves, lentament, deixen de ser-ho. I resulta difícil adonar-se'n. Desapareix, un dia, aquell vell cinema en el qual deixares formosament part de la teva vida, veient, i per una pesseta, dues pel·lícules: una en blanc i negre («Tarzan»? «El doctor Mabuse»? «Kit Karson»? El «Sherlock» de Rathbone?) i l'altra en Technicolor i, si ho permetien les dimensions de la pantalla, en un fantàstic Cinemascope («Fantomas»? «El mundo en sus manos»? «Centauros del desierto?») Sala Augusta (avui encara sota un estat de coma aparentment irreversible per la desídia dels governants), el Cinema Consey (devorat per unes flames inexplicades), el Salón Alcázar, el teu favorit (jubilat per la modernitat dels multicinemes), el Salón Victoria (perfumat sempre amb productes D.O.R.) i, finalment, el Teatre Principal, vestit de burgès els caps de setmana amb les seves sessions de moda i d'obrer proletari els dimecres i dijous amb els seus programes dobles), ja no existeixen i dels miracles que van obrar tan sols queden restes en forma de taquilla desolada, terra feta cendres o temerària cabina de projecció enlairada... On és l'amor que els teníem? Perquè els vàrem deixar caure des de la més injusta de les ingratituds?
Un dia són els cinemes... Al següent, els envellits bars de tota la vida. Un dijous tanca la fleca dels vostres carrers i les seves miraculoses olors que endolcien les matinades i... I els casolans comerços i les petites botigues de queviures on cada client era un ésser amb nom propi i on es fiava, com aquella tan propera a la teva casa, la d'aquella lluminosa Herminia que era santa veritable i que salvà de la misèria a tantes i tantes famílies de la barriada durant la postguerra...
I la ciutat, la teva, ha deixat, si, de ser-ho... Quan un dels seus òrgans s'extirpa, quelcom teu també s'amputa... Llavors recorres a la memòria per recuperar-la perquè no resisteixes el trist so de la seva absència...
Llocs –et dius ara- que eren quelcom més que un escenari, perquè en ells vivien éssers extraordinaris que gaudien de la vida, tot i haver viscut tres anys d'ignomínia. Homes i dones que aprengueren a soterrar records, a perdonar i, fins i tot, a ajudar-se.
Recentment, després de molts anys (més de noranta?) tanca les seves portes un d'aquests establiments. Emblemàtic. Històric. I –ho repeteixes- Maó deixa de ser, una mica més, el teu Maó. Et refereixes a la botiga del senyor Estrada. D'ell i de Lluís, el teu pare, vas aprendre una gran lliçó, la que et parlava d'honorabilitat. En Lluís estava enamorat d'una ràdio Phillips que, orgullosa, mirava, altiva, als maonesos des de la protecció del mostrador de l'establiment. Un luxe que un mal pagat professor de matemàtiques als anys 50, no es podia pas permetre. Però, com tants d'altres en aquella època, En Lluís somiava, despert, en ella i, diàriament, la visitava. Era un amor platònic separat per un vidre indestructible. El senyor Estrada era conscient d'aquella passió on una ràdio era quelcom com arribar al cel... Un dia tocaren a la porta i l'amic i propietari de l'establiment es presentà a casa amb l'aparell. En Lluís manifestà que no podia pagar-li aquella meravella que, d'entre altres, li faria possible escoltar, cada diumenge, els partits del Madrid. El senyor Estrada, bondadós, va dir-li al pare que no hi havia cap mena de problema. Que, quan pogués, li lliurés quelcom. I, emocionats, els dos, es van donar la mà. No calia –temps era temps- fer res més...
Cada principi de mes en Lluís visitava puntualment al senyor Estrada i li donava cinc pessetes....
Aquest fet el recordes encara amb extrema vivacitat. No desapareix una botiga, però si una manera extraordinària d'entendre l'existència. Gràcies a ella i al senyor Estrada vas ser feliç veient al teu pare aferrat cada diumenge a aquella ràdio per a assabentar-se de les aventures del seu Real Madrid i vas aprendre el valor de la paraula donada, de l'amistat, de la confiança, tot contemplant la cara més amable i ètica d'un estil de vida que, potser, estiguem malauradament perdent...
