Tal vegada va ser quan ens van dur a Palma a conèixer la nostra tia monja Francisca, germana de mon pare, tancada en un convent de clausura de la capital balear o quan vam venir a Barcelona per veure el conco en Miquel, també de la branca paterna, que vaig pujar per primera vegada a un taxi. Des d'aquell primer dia a l'illa sud o a l'extens continent europeu em va començar a fascinar aquest mitjà de transport motoritzat indestriable de les grans ciutats. Vinculats al moviment, els taxistes són com a genets solitaris que recorren els carrers a la recerca de passatgers amb la seva muntura motoritzada per dur-los a la seva destinació a canvi d'una quantitat estipulada.
No som l'únic que manté en el temps aquesta fascinació. Un exitós i prestigiós director d'escena amb casa a Menorca em va confessar que el seu somni veritable no era el teatre sinó ser taxista! Jo no arrib a tant però m'agraden aquests herois a vegades irritats i irritants, a vegades invasius a vegades sorruts, sempre salvadors que fan feina de forma solitària enmig del brogit de la ciutat. Un taxista que ens va llogar l'apartament de Sant Gervasi tot just arribar a Barcelona ens contava que, a les nits, estava tan cansat i adormit que més d'una vegada s'havia aturat al costat d'una bústia pensant que era un client amb el braç alçat! Un segon, pare d'una companya de classe del meu fill, em va relatar que a vegades havia dut passatgers als campaments de droga dels voltants de Barcelona i que era una experiència que no desitjava a ningú.
Qui millor ha dibuixat aquesta feina de transportista solitari de persones i maletes ha estat J. D. Salinger. A la magnífica i influent novel·la «El vigilant en el camp de sègol» es va empescar un dels diàlegs més genials i surrealistes que s'han escrit mai i va traçar una imatge bellíssima i absurda que es queda dins el cap del lector per sempre més. El protagonista de la novel·la entaula una conversa amb el taxista durant el trajecte urbà relacionada amb els ànecs i els peixos del llac glaçat de Central Park de Nova York. «Què fan, els peixos i tota la pesca, quan aquell llac sencer és un bloc sòlid, amb gent patinant-hi i tota la pesca?». Les explicacions del taxista a aquesta pregunta absurda són fantasioses, irritades i sustentades en una lògica excèntrica i peculiar. Sí, estic enamorat d'aquest diàleg que vaig reproduir irònicament a «Sorra a les sabates». Com també m'encanta l'atmosfera errant, temporal i geogràfica de la pel·lícula de Jim Jarmusch «La Nit a la Terra»: cinc històries paral·leles que succeeixen durant la nit en cinc ciutats diferents del planeta -Los Àngeles, Nova York, París, Roma i Hèlsinki- amb el vincle comú del taxi. Per tant, cada vegada que entr dins un d'aquests vehicles motoritzats que, a Barcelona, són negres i grocs, acab pensant en aquesta novel·la, en aquesta pel·lícula i en la primera vegada que vaig pujar-hi ja sigui a Barcelona o a Palma.
Acabats d'arribar a l'aeroport del Prat procedents de Roma decidim agafar aquest mitjà de transport. Hem sortit de Palerm, Sicília, i hem hagut de fer escala a la capital italiana i ha acabat sent un doble trajecte estressant i cansat. El taxi és la solució.
És dia tres de febrer. A Palerm hem desconnectat de Barcelona i el taxista sembla endevinar-ho perquè ens comença a informar de la realitat local. Ho fa amb un to èpic i catastròfic. El Parlament de Catalunya ha tret l'escó de diputat al president Joaquim Torra i la població ha reaccionat amb violentes manifestacions. Han tallat carrers, han cremat contenidors i, tal vegada, podem trobar-nos obstacles al llarg del camí. No anem topant amb cap tall de carrers ni cap incendi ens barra el pas. Tampoc cap manifestant enfurismat s'interposa en la nostra trajectòria urbana. Com si sentís que no ens ha impressionat prou el taxista canvia de tema i ens assenyala un hotel dels afores de Barcelona situat al costat d'una benzinera i ens informa que fa poc es va incendiar. Com que tampoc aconsegueix l'efecte desitjat comença a parlar del coronavirus i dels estralls que està provocant a la Xina popular. Com no podia ser d'una altra manera aporta una teoria que relaciona l'epidèmia amb una conspiració internacional. Té un amic que és professor de robòtica. I, aquest amic, assegura que en poc més de deu anys els humans no serem necessaris com a mà d'obra, ja que ens substituiran els robots. Només hi ha dues solucions per combatre la superpoblació i les inevitables tensions provocades per la manca de feina. O una devastadora guerra mundial. O un virus pandèmic que arrasi amb la meitat de la població de la Terra: 3.837 milions de persones (cadàver amunt, cadàver avall). Què millor que començar per la Xina, el país més poblat del planeta? Veieu com J. D. Salinger era un geni? Quants Horwitz condueixen un taxi en tot el món? Centenars. Milers. Milions. Ironies a part, l'aparició del coronavirus és un tema greu que no es pot prendre a la lleugera. A hores d'enviar aquest article ja han mort a tot el món per culpa d'aquesta infecció més de mil persones i hi ha milers d'infectats, sobretot a la Xina, encara que amb degotejos arreu del món, les Illes Balears incloses. A Menorca no ha arribat i no té per què arribar. Que hem de fer davant aquesta situació? Prendre les mesures que les autoritats sanitàries ens han aconsellat, no viatjar a les zones infectades i no caure en el pànic. La humanitat sempre s'ha vist sotmesa a aquestes pandèmies. L'any 1918 la grip espanyola va provocar milions de morts a tot el món. Fa pocs anys, la grip aviar també va fer estralls. Ara és l'hora del coronavirus, un patogen que deu el seu nom a l'aspecte que presenta quan és mirat a través d'un microscopi: una corona o un halo al seu voltant. Es tracta d'un tipus de virus present tant en humans com en animals. De fet, se sospita que el transmissor de la malaltia, l'hoste transmissor, ha estat el pangolí, un mamífer considerat una menja exquisida a la Xina i proveït d'escates com un armadillo que, i a qui rau la tràgica ironia, són molt ben considerades en la medicina tradicional xinesa.
