Espanya té un seriós problema territorial. No es tracta tan sols del repte polític que plantegen els independentistes catalans, sinó del trencament econòmic entre unes regions pròsperes i d'altres en decadència.
La primera veu d'alarma la va donar el moviment de l'Espanya buidada. No és una qüestió menor: les mobilitzacions de Castella i Aragó van atreure l'atenció dels partits polítics, en especial durant la darrera campanya electoral. De resultes, Teruel existe va aconseguir fer-se amb un diputat en una circumscripció fins ara abonada al bipartidisme.
El darrer acte d'aquest drama han estat les protestes dels agricultors extremenys contra la pujada del salari mínim interprofessional, que han portat al president de la Comunitat Autònoma a demanar una entrevista amb Pedro Sánchez per expressar-li la seva oposició a la mesura, la qual cosa és significativa perquè són del mateix partit i els barons territorials solen ser molt comprensius quan els seus governen a Madrid.
En aquest darrer cas, 950 euros poden ser poca cosa a Madrid, Barcelona o Bilbao, però són un sou no gens menyspreable a Mèrida. El cost de la vida és tan diferent que el que a Palma, Maó o Ciutadella quasi no dona per pagar el lloguer, a les regions empobrides permet arribar a final de més, sense excessos, però sense ofecs.
Un dels instituts d'anàlisi més seriosos del país, Fedea, acaba de publicar un estudi que analitza l'evolució de la renda de les diferents comunitats autònomes entre 1955 i 2018. Hi descobrim que les desigualtats econòmiques regionals venen d'enfora. De fet, al començament, l'escletxa entre territoris rics i pobres era el doble que en l'actualitat i, el que és més important, uns i altres eren pràcticament els mateixos que avui en dia –Balears sempre entre els capdavanters. En seixanta anys hi ha hagut escasses modificacions: Madrid ha superat el País Basc com la comunitat més pròspera, mentre Andalusia, que era al mig, ha retrocedit fins al furgó de cola.
Amb el temps les diferències s'han reduït, però aquesta convergència es va produir sobre tot els anys seixanta i setanta i els darrers vint anys els avenços han estat molt minsos i alguns anys, i en particular durant la crisi que s'encetà el 2008, s'han produït retrocessos. És simptomàtic que l'estancament s'hagi produït coincidint amb l'aparició de les comunitats autònomes: un estat centralista pot ser més efectiu en la correcció dels desequilibris econòmics que un de descentralitzat.
El 1955 la principal causa de la desigualtat eren les diferències de productivitat. Els camperols de l'Espanya pobra llauraven amb mules i les seves indústries produïen béns poc atractius per al mercat local, mentre que agricultors i industrials de les regions més avançades s'havien mecanitzat i estaven especialitzats en articles d'alt valor afegit. En l'actualitat, en canvi, els sistemes productius són similars arreu, amb la qual cosa no hi ha disparitats sensibles de productivitat. En canvi, les regions pobres són les que mostren taxes d'atur més elevades i, per tant, tenen proporcionalment menys treballadors en actiu que els territoris avançats, la qual cosa fa minvar la seva renda.
La taxa d'atur d'aquestes comunitats (Extremadura, Andalusia, Canàries, Castella La Manxa) dobla la de les més pròsperes. En realitat, el problema de la manca d'ocupació d'Espanya no és general sinó que es concentra en aquelles, ja que la resta del país és equiparable a la Unió Europea. Per aquest motiu, l'única manera d'equiparar-nos a Europa serà atacant el problema de manca de feina de les regions més deprimides i els èxits en aquest camp vindran acompanyats de la reducció de les desigualtats econòmiques internes.
L'absència d'una veritable política regional explica també la lacra de l'Espanya buidada: la gent defuig els territoris poc dinàmics, que ofereixen poques possibilitats de futur. L'existència de disparitats territorials està tensant les relacions entre les comunitats autònomes, perquè les regions endarrerides reben molts recursos, sense que aconsegueixin millorar els seus resultats, ja que aquells s'han destinat a inversions poc productives que estabilitzen la població, però no l'ajuden a progressar.
Sense un canvi radical d'orientació només aconseguirem agreujar el ressentiment de tots: els pobres perquè no se'n surten i els rics perquè s'estan cansant de contribuir. La desigualtat dificulta la política econòmica general: mesures ben vistes per les comunitats desenvolupades, com la puja del salari mínim interprofessional, causen perjudicis i protestes a les que estan a la coa.
La desigualtat no és patrimoni nacional i posa en risc la convivència allà on es presenta. A Itàlia, el sud depauperat va alimentar el creixement de la màfia i els seus vincles amb el tràfic de drogues i d'altres negocis fraudulents. Amb el pas del temps aquesta situació va esperonar el sorgiment de la Lliga Nord, un moviment xenòfob i excloent. A Alemanya, les regions deprimides de l'Est pateixen l'expansió de la ultradreta, d'aires feixistes i que atia l'odi als estrangers. Al nostre país no es pot negar l'impacte polític de la desigualtat territorial: l'extrema dreta està més implantada a les comunitats amb majors dificultats econòmiques i els independentistes en algunes de les comunitats més riques.
Es parla molt de la manca de cohesió nacional i de sentit de país d'Espanya i se cerquen explicacions en la història i la cultura, però s'oblida el transfons econòmic d'un país trencat entre territoris empobrits i dinàmics. Hauríem d'acceptar que, a la llarga, no hi pot haver justícia sense progrés.
