A les cases senyorials del centre vivien famílies nobles amb fortunes que els permetien mantenir-les ben elegants i plenes. Els temps han canviat. Ara tots som senyors, almanco així ens ho diuen quan telefonen per oferir-nos una assegurança. Però no tothom té terres, fortunes ni famílies extenses. Aquells llinatges ja no brillen, i la vida en aquells palaus s'ha difuminat en l'atomització de complexes herències en què els cognoms compostos i les propietats compartides s'han acompanyat d'assignacions econòmiques decreixents, deixant immobles buits, abandonats i pendents de ser rescatats per botigues de moda, hotelers i inversors estrangers, que no són nobles però sí que tenen cash.
Els arquitectes proposen flexibilitzar els paràmetres urbanístics per permetre, per exemple, que al centre de les ciutats es puguin habilitar habitatges més petits, per fer-les més assequibles i habitables pels ciutadans actuals, als quals està costant molt estirar la família més enllà de la parelleta i trobar feines amb què pagar habitatges que superin unes pretensions simplement funcionals.
Recuperar habitants no estacionals ni comercials al centre de les ciutats és un repte interessant. El nucli històric urbà pot ser atractiu per a la classe treballadora, i açò va molt més enllà de permetre o no passar els cotxes, com alguns sempre han predicat amb un gran exercici de simplificació casolana. Servidor de vostè no té els coneixements necessaris per avaluar si la proposta dels arquitectes és bona o viable, però és inqüestionable que tota normativa, i açò inclou la urbanística, ha de tenir la suficient flexibilitat per adaptar-se a les variables demandes socials.
No sempre les limitacions serveixen per preservar el patrimoni. Si són excessives o extemporànies poden generar l'efecte contrari per inacció. Es pot obrir la mà amb tacte, cirurgia fina i visió àmplia, considerant que el futur és incert però que les famílies nobles de vuit fills, tres criats i quatre habitacions per a convidats difícilment tornaran.
