El model turístic de Menorca no es dissenya des de cap despatx. Les normes urbanístiques i de planificació posen els límits però no serveixen per moure l’economia. Aquesta sempre ve de la mà de la iniciativa privada.
Hi ha quatre exemples que alimenten el model menorquí que va a la recerca de la qualitat, com assignatura pendent.
Primer. Molts hotels de costa han millorat la seva qualitat, són els que responen millor davant la competència en preu d’altres destinacions i aconsegueixen millorar resultats per la qualitat i no per la quantitat.
Segon. Els hotels d’interior han demostrat que es pot allargar la temporada (molts obren tot l’any), a uns preus alts, amb un producte de molta qualitat. Tot i que representen poques places encara són un bon producte, en coherència amb la categoria que vol tenir l’Illa.
Tercer. Els restaurants estan oferint cada vegada més una carta original, basada en el producte local i molta innovació. Una nova generació de xefs empeny el sector i la marca gastronòmica guanya prestigi amb alguns restaurants tradicionals que s’han posat al dia.
Quart. Els agroturismes, moltes vegades promoguts per empresaris de fora i que incorporen nous projectes agraris. Pot ser un factor de modernització del camp de Menorca i de millora de la seva rendibilitat. La diversificació de la producció i les noves dinàmiques són factors claus perquè molts de joves que volen ser pagesos tenguin noves oportunitats, tal vegada millors que no amb anteriors propietaris i amb contractes d’amitgeria.
Sempre es repeteix que Menorca no té marca, a diferència de les altres illes. Som més donats a la crítica que no a potenciar les coses bones que tenim i que es fan. Les marques de natura i platges verges, cultura i patrimoni, gastronomia, esport i aventura i qualsevol altre han de tenir la qualitat com a comú denominador.
Si aquest és el model, l’administració ha de posar les normes i no posar obstacles.
