No tot s'ho endurà el vent

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Desapareixen també cabals públics amb destí a butxaques indicibles. Drets constitucionals que es creien consolidats, com la llibertat d'expressió, s'escolen per un albelló de les clavegueres del poder. S'esborra del currículum allò que no convé, com han fet amb un condemnat a 12 anys i mig de presó i 18 d'inhabilitació per tortures l'any 1997, el tinent Manuel Sánchez Corbí, indultat per Aznar i avui ascendit a coronel, que el Govern del PP ha nomenat per part espanyola al Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura. No és broma! Hi ha més casos 'alliçonadors' en aquesta deriva espanyola, que el president considera «normal». Normal ho serà dins un Estat que va «de tort de tort», perquè si fos «de Dret», qui surt als papers com a «M. Rajoy» faria anys que no seria cap de govern.

Qui es vulgui suïcidar que es tiri al pou de l'oblit. Per saber d'on venim i on som és útil acudir al testimoni. Els escriptors solen projectar les seues vivències en el significat de la pròpia producció literària. N'hi ha que es fonen dins la seua obra sense que el lector pugui destriar entre aquesta i l'autor. El prolífic Miquel López Crespí ho acaba d'experimentar en dues novel·les de publicació recent: «Allò que el vent no s'endugué» (El Tall ed., 2017) i «Joc d'escacs» (Llibres del Segle, 2018). En una societat normalitzada bé mereixerien l'atenció dels seus conciutadans. En la primera l'escriptor de sa Pobla explica bocins d'història contemporània amb recursos de ficció; la segona respon més a la tècnica testimonialista. La República i la Guerra Civil al rerefons, entre la clandestinitat i la democràcia 'realment existent', sembla que el temps torni o hagi esdevingut cíclic.