El passat dimecres el MENORCA va donar a conèixer que en dos anys de legislatura un de cada sis regidors dels ajuntaments de l'Illa ha dimitit, és a dir, divuit. Així mateix divuit persones més de les que anaven en les candidatures han renunciat a prendre possessió del càrrec. Segur que hi ha dimissions que es troben justificadíssimes, ara bé d'altres possiblement venguin donades pel fet que els dimissionaris han vist que dalt les Sales era molta la feina i responsabilitat a assumir i ben poc els doblers a cobrar i menys encara el reconeixement públic a rebre.
He criticat prou vegades en aquesta mateixa columna d'opinió que el sistema de partits, d'una banda, i de representació democràtica, per una altra, fa aigües per tots costats; per la qual cosa he defensat que caldria cercar fórmules de fons, ben estudiades, per les quals es fessin transformacions de pes en les institucions per tal de garantir la màxima participació dels qui es senten realment compromesos amb el poble, qui n'hi ha, en les administracions públiques i el civisme fos reconegut, tot en la direcció d'aconseguir uns ajuntaments en els que, tothom, polítics i poble, es sentís content i satisfet. Tal vegada he posat més d'una vegada en els meus articles crítics més pebre del necessari en els càrrecs polítics. Però és que els escàndols dels consistoris del PP a Ciutadella, que sento la meva pàtria, de corrupció, corrupteles, malbaratament de recursos i ineficàcies han deixat la Sala ciutadellenca encadenada a satisfer indemnitzacions i a no poder fer millores durant molts anys. Per desgràcia va ser l'Ajuntament de Ciutadella la mostra del que no ha de ser mai una institució democràtica.
Sí, en aquest oceà en el que vivim en què la raó neoliberal premia els taurons, el més pur egoisme i tot es valorat en virtut del dobler, ocupar el càrrec de regidor amb vocació de servei d'un poblet, amb ganes de fer les coses dins la llei, d'escoltar a funcionaris i la gent, és tota una proesa.
El regidor honest que puja diàriament a la Sala per fer front a la gestió dels recursos i competències municipals ha de fer un gran esforç per pujar els esglaons perquè d'entrada té en contra una opinió pública dominant, una mentalitat per desgràcia generalitzada, que només valora els guanys i desconfia d'aquells que esmercen energies personals en causes comunitàries. L'èmfasi en el guany individual a anihilat el sentiment de pertinença a la societat i a les institucions.
També el regidor ha de fer front al marc legal, a lleis, normes i reglaments, que resulten dificultoses d'entendre pels qui no són lletrats, i ha de tenir dots de gestió per treballar amb el personal al seu càrrec, el qual, tot s'ha de dir, no sempre està motivat i al dia. En aquest darrer sentit és una llàstima que tampoc en tots aquests anys de democràcia s'hagi volgut afrontar el tema de la funció pública per adequar-la no tant sols a les necessitats de la societat actual sinó també a les dels treballadors que hi fan feina.
Quan es va aprovar la Constitució del 1978 malauradament es va creure que s'havia arribat a port quan el que s'havia d'haver pensat era el contrari, que la democràcia és un viatge a Ítaca en el que les institucions educatives, en primer lloc, però també les mateixes institucions representatives i la premsa (el quart poder) hi han d'esmerçar molts esforços per tal d'aconseguir ciutadans amb capacitat de diàleg, de feina, disposats a donar el millor d'ells mateixos en els càrrecs que ocuparan.
Mentre no es reverteixin les raons per els quals estem com estem, d'un desencís generalitzat, procés que forçament implicarà temps, els regidors que no abandonen el vaixell i segueixen treballant pels altres mereixen la més alta de les meves consideracions.
