27/07/17 0:00
TW

Uns invoquen la legalitat, altres la legitimitat del dret a decidir el seu destí propi. Uns veuen «el procés» des d'una perspectiva visceral, altres com una possibilitat regeneradora de la política (també de l'espanyola). Uns, majoritaris fora de la 'comunitat autònoma', l'entenen com un despropòsit descomunal (deliri, follia, deriva, desafiament...); altres volen votar i són majoritaris dins la seua nació pròpia, alguns d'un temps ençà han desconnectat d'Espanya. Uns no paren de repetir com un mantra el mot «il·legal» adjunt a «referèndum» (no hi fa res que en el seu moment assenyalassin la manera de fer-lo «legal» alguns constitucionalistes com Herrero de Miñón, Rubio Llorente o Pérez Royo, per esmentar només experts no catalans). Uns el contemplen com la panacea de tots els mals, altres entenen que la sobirania nacional, sense contingut social, ecològic i de gènere és un continent buit, però així i tot irrenunciable (ja l'omplirien ells).

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Uns, curiosament els capacitats per difondre el relat oficial únic des dels mitjans d'opinió de més audiència, ho veuen com resultant de l'adoctrinament d'una Generalitat manipuladora de consciències; altres, que potser han llegit els fets d'una manera diferent a la recollida pel BOE, denuncien segles d'imposició del relat únic nacionalista espanyol. Uns apel·len a la Constitució com a una norma sacrosanta i immutable, altres consideren que tota llei que vulnera la voluntat d'un poble sobirà no és legítima en democràcia. Uns no reconeixen cap plurinacionalitat (ni cultural, eh!); altres fan bona aquella dita del canonge vigatà «poble que mereix ser lliure, si no li ho donen, s'ho pren». Uns apel·len al TC, la llei del qual, prèviament, han modificat perquè pugui actuar d'ofici; altres donen prevalença al dret internacional i a la legislació europea ratificada pel Regne d'Espanya. En referèndum convocat per l'oposició antibolivariana, set milions de veneçolans han votat recentment en urnes de cartró on es llegia la frase «El poble decideix»: per a uns, un exercici de llibertat; per a altres, un cop d'estat autèntic. En fi, uns amenacen a descarregar tot el pes del seu poder (militar i tot); altres només poden contraposar-hi la mobilització ciutadana...

Pagès i senyor de lloc (o del cortijo) passaran comptes cada dimecres hasta nueva orden, i no es tracta d'un contracte d'amitgeria! Assegura el terratinent que «el dinero irá allá donde quieren todos los catalanes y no unos pocos...». Com ho sap el Sr. ministre? Ho han expressat els remences en referèndum? Està segur de quants són «unos pocos»?