Si qualcú vol escoltar una opinió sobre el moment de la revolta --o la revolució?-- catalana, jo diria que les coses estan així. En aquest temps que per anar bé les notícies i les sèries han de durar poc, la primera observació és que tothom ja està fart de sentir rallar del tema. Però la segona, que ningú no afluixa. I les enquestes se n'encarreguen de demostrar-ho.
La darrera, publicada per «La Vanguardia». Un diari que simpatitzava amb el moviment pro referèndum, fins que un dia va canviar d'una revolada. Va defenestrar el director, va desterrar els col·laboradors més actius i es va afegir al discurs que arriba de la premsa madrilenya. S'assegura que li han pagat molt bé. Però en canvi les seves vendes, han caigut en picat.
I així i tot, la darrera enquesta d'aquest diari, per cuinada que estigui, revela que no ha baratat res i que hi ha una clara majoria de la població partidària del referèndum. No sembla que el discurs de «La Vanguardia», ni tampoc d'«El Periòdico», ni d'«El País», tots tres majoritaris a Catalunya i alineats en el mateix bàndol, hagin aconseguit fer canviar l'opinió majoritària dels catalans. Ni tampoc les televisions fetes a Madrid, per més que es mengin el 80% de l'audiència catalana.
Sobre el tema, aquests dies destaca l'editorial del diari més prestigiós del món, «The New York Times», que ha estirat les orelles al govern espanyol perquè no autoritza el referèndum. També la foto de la presidenta del parlament català --pendent de judici polític-- abraçada a la primera autoritat de la Unió Europea, el senyor Juncker. I les declaracions de Pedro Sánchez, que diu que ja no té clar que Mariano Rajoy pugui aturar el referèndum.
Per altra banda, cada dia tenen més protagonisme les trifurques internes de Podemos sobre el tema. Els seus líders estatals ja empren aquella expressió que ofèn tant els ciutadans de qualsevol banda del món quan arriba de fora. Si yo fuera catalán... diuen els Iglesias, Echeniques i Monederos per pronunciar-se en contra d'anar a votar. Però en canvi el seu líder a Catalunya, que sí que ho deu ser, de catalán, es partidari de participar en la consulta, encara que sigui per votar «no».
I aquesta determinació l'enfronta a la vegada amb els seus aliats locals, les Colaus i els Domènechs, que diuen que aquest referèndum no tindrà garanties, però que van baratant el grau d'oposició segons el moment del dia. Ja es comença a popularitzar l'expressió que fan de puta i ramoneta. En record dels bons temps de Pujol, quan des de l'esquerra s'assegurava que feia el doble joc, valent a Catalunya i covard a Madrid.
Mentrestant el govern espanyol va fent la seva feina, tan semblant a la que li va fer perdre Cuba, tot i que per sort aquesta vegada l'exèrcit militar ha estat substituït pel jurídic. Mentre s'amenaça els funcionaris, ja s'està preparant un segon judici contra Mas i els seus consellers, que si l'altra vegada van ser inhabilitats, ara sembla que és qüestió d'arruïnar-los. El Tribunal de Cuentas és partidari de fer-los tornar --del seu patrimoni personal-- el 5 o 6 milions que va costar la consulta de 2014, coneguda com a 9N.
En un altre context, seria fins i tot xistós que el mateix govern que s'ha menjat com si res els 40.000 milions de Bankia, els 1.500 de Castor i els 3.500 de les autopistes privades, i que s'ha polit els 70.000 del fons de pensions, dediqui ara tant d'esforç a recuperar els 5 o 6 que es van invertir en l'organització d'una consulta ciutadana.
Paral·lelament, sembla que el govern català està disposat a complir les seves promeses electorals. Té a punt una llei pròpia per convocar el referèndum, emmarcada en el dret internacional, i assegura que ja està en condicions d'assumir la hisenda pròpia. Amb tensions, també, perquè la seva majoria parlamentària se sustenta en el pacte amb un partit decididament radical, les CUP. I, encara no fa una setmana, va ser cessat un conseller per haver fet públics els seus dubtes sobre si finalment es podrà celebrar la consulta.
I és que avui les cartes ja són damunt la taula. El joc va començar fa set anys, quan Barcelona va viure la primera gran manifestació d'aquest període, arran de la mutilació de l'Estatut. Avui, el govern català, després de disset intents de dialogar amb el de l'Estat, ja no es podria fer enrere, encara que volgués. I al govern espanyol, que en tots aquests anys ha estat incapaç d'entendre què succeïa i reaccionar amb intel·ligència, ja només li queda l'arma de la por.
Pot inhabilitar el govern català, pot suspendre el seu Parlament, pot enviar a la presó tots els dirigents... Però se suposa que Espanya vol continuar essent un país democràtic i que no té intenció de sortir del paraigua europeu. I si és així, tard o d'hora hauria de convocar eleccions perquè a Catalunya hi tornàs a haver govern. La Constitució de què tant parlen, obliga...
I si després de suspendre un govern i un parlament democràtics, i d'impedir la celebració del referèndum que reclama la major part de la població, es convoquen eleccions, qui es pensen que les guanyarà? I per majoria absoluta. Potser prou per proclamar la independència sense necessitat de referèndums.
