Hi ha una escena de la novel·la «Matar un rossinyol» de Harper Lee que em sembla extraordinària. Apareix en un carrer polsegós del poble un ca afectat per la ràbia i provoca el terror entre els habitants que es refugien dins les cases: «Tenia un caminar erràtic, com si tingués les potes de la dreta més curtes que les de l'esquerra. Em va fer pensar en un cotxe enfonsat en un sorral». El xèrif del comtat de Maycomb, que ha acudit ràpidament a solucionar el problema, no es veu en cor d'encertar d'un tret el ca rabiós que es va atracant amenaçador des del fons del carrer de terra batuda («No hi ha res més anguniós que un carrer desert prenyat d'amenaces») i cedeix el fusell de grans dimensions al sempre elegant i impertèrrit Gregory Peck. «Caminava de pressa, però vaig pensar que avançava com algú que neda sota l'aigua».
Tal vegada serà més eficaç traslladar-nos mentalment a la pel·lícula que se'n va fer d'aquest llibre meravellós i que va ser dirigida per Robert Mulligan. Potser ja ho hem fet. Per si de cas. L'advocat que defensa en solitari un negre acusat d'haver violat una noia blanca i ho fa davant l'oposició de la resta de la comunitat, agafa l'arma de les mans del policia dubitatiu, apunta, dispara i abat el ca rabiós d'un sol tret. «Les portes es van anar obrint una per una, i el veïnat va tornar de mica en mica a la vida». Atticus Finch, el personatge interpretat per Gregory Peck, és la bondat personificada. Estima els animals i detesta la violència gratuïta. Per boca de l'advocat coneixerem una de les metàfores visuals i morals més potents que ha regalat mai la literatura nord-americana del segle XX i que dóna peu al títol. És un crim matar un rossinyol. Però viatgem de nou a la novel·la que va guanyar el Premi Pulitzer i així podrem ser fidels a les paraules exactes, reinterpretades a la seva manera per la senyora Maudie: «Els rossinyols només fan música per regalar-nos les orelles. No es mengen res dels horts, no niuen als graners; només ens regalen amb els seus refilets. Per això és un pecat matar un rossinyol».
«Mort el gos, morta la ràbia». El conegut refrany ens indica que si se suprimeix la causa, desapareix l'efecte. S'ha de ser molt dur amb el mal, amb els éssers que són transmissors del mal. No es pot ser dubitatiu com el xèrif del comtat de Maycomb. Ho diuen dos versos de «Retrat del malvat» dels lírics i contundents proverbis bíblics: «…El sorprendrà l'aiguat; / serà esclafat en un instant, sense remei». El malvat. No hi ha d'haver compassió. Quan un problema amenaça la comunitat s'ha d'actuar amb contundència i sense vacil·lacions. Per contra, s'ha de ser amorós amb els éssers i amb les circumstàncies que no causen cap dany. Que fins i tot provoquen beneficis. Amb els més dèbils. I un ocell cantaire ho és. Per tant, el veritable rossinyol de la novel·la de Harper Lee és Tom Robinson, el negre que Atticus Finch defensa com a advocat corrent el risc de posar en perill la pròpia seguretat i la vida de la seva escapçada família: Scout i Jem Finch.
Un ca rabiós va travessar durant quaranta anys el carrer polsegós de la història política espanyola. Quan es va morir l'amo del ca, els espanyols que comandaven i que van heretar la situació van tenir dues opcions. Matar el gos rabiós. O deixar que el ca rabiós vagués pels carrers polsegosos d'Espanya. «Mort el gos, morta la ràbia». Es va optar per la segona opció i la vida encara no ha tornat. Es va actuar contra la doctrina cristiana, contra la moral i contra el sentit comú. És un dels errors més catastròfics que ha comès aquesta nació cansada que ocupa la major part del llit de la península Ibèrica. El ca rabiós deambula pel Congrés dels Diputats, s'amaga dins les clavegueres de l'Estat, es passeja pels consells d'administració de les grans companyies financeres, llepa la mà dels jutges i dels magistrats dels tribunals, acompanya els policies durant les seves batudes i les seves detencions, guarda la frontera física i mossega la mà dels immigrants que volen pujar a les barcasses o que volen arribar a la vorera nedant.
Ai, si a espanya hi hagués hagut durant aquests anys, que van des del decés de l'amo del ca rabiós fins ara, un Atticus Finch! Durant breus períodes de temps ho va semblar. Adolfo Suárez hauria pogut ser Atticus Finch. Felipe González hauria pogut ser Atticus Finch. Rodríguez Zapatero hauria pogut ser Atticus Finch. Pedro Sánchez hauria pogut ser Atticus Finch. Pablo Iglesias podria ser (encara) Atticus Finch. Però no ho són, no ho han estat i no ho seran. Per què? Perquè el ca 'du' la ràbia, però no 'és' la ràbia. Mossega generació rere generació de polítics i tots actuen segons el dictat de l'amo primer de gos. La ràbia, coneguda antigament com a hidrofòbia, és una malaltia aguda causada per la infecció per part del virus de la ràbia que infecta el sistema nerviós central. Es troba en la saliva i en les secrecions dels mamífers infectats i s'inocula a l'home quan aquests l'ataquen i el mosseguen. Els vectors animals més importants inclouen gossos, moixos, ratapinyades, guillots, fures, óssos rentadors, llops i rates.
