Som un poble sec, que mostra poca carència per donar les gràcies. i massa per comentar el que no va bé dels altres. Fer mues en la desgràcia aliena. L'excepció són els metges, a qui mostrem un agraïment infinit quan ens han ajudat a sortir de l'hospital en bones condicions o simplement a sortir. A l'altra banda, hi ha els polítics. Quan són autoritat i de forma personal reben felicitacions i fins i tot adulacions, però en públic és políticament incorrecte parlar bé d'un d'ells. Fins al punt que només ho solem fer quan ja no hi són. Com em passa avui.
Antoni Orell va ser un bon polític. A vegades no era fàcil parlar amb ell, perquè li sobrava passió per defensar les idees, però sabies que tot el que deia i feia era per la seva responsabilitat en el servei públic. És evident que 1987 cau molt enfora i que l'esperit de la Transició, el respecte per les llibertats personals i polítiques, forma part de la història. Orell va ser un digne alcalde de Ciutadella i home fidel a la seva fe i als seus valors. Era valent, quan defensava, per exemple, la titularitat pública del camí de Cala en Turqueta (i ordenava rompre els candaus). I sensible, quan volia respondre a les necessitats dels més dèbils.
Crec que es mereixia continuar com a batle de Ciutadella i que no havia de dimitir el 3 d'agost de 1987, just després de tornar a ser elegit. Segurament hauria fet una bona feina, posant totes les seves capacitats a favor de la seva ciutat. El seu partit li havia d'haver donat més suport fent possible la continuïtat i acceptant unes condicions que poc temps després es van convertir en habituals.
Quan un es fa gran i la malaltia et corca, la memòria (si la perds, ha de servir la col·lectiva) és el patrimoni que deixes. M'agradaria aportar a aquesta memòria compartida la imatge d'Antoni Orell, bon polític, honest i compromès en el servei als altres. Un home que va donar més del que va rebre.
