Descoberta deliciosa de la cinquena illa de l'arxipèlag balear que em quedava per trepitjar. Un petit jardí mediterrani que s'ha sabut preservar i fer respectar perquè guarda l'essència d'un gran parc natural que es mima com si fos un tresor. No són les Galápagos però Cabrera convida a estimar-la només arribar-hi. D'entrada no té problemes de massificació perquè l'accés està restringit, controlat i regulat més enllà que tant sols s'hi pot accedir per mar, sigui a través d'embarcació pròpia, sigui a través d'una de les que ofereixen passar-hi el dia.
Està clar que qui vol anar fins a Cabrera, sap que ho haurà de fer ordenadament perquè el petit port només pot ser visitat per cinquanta vaixells, el fondeig s'ha de fer en boia prèvia reserva, l'estada està limitada en nombre de dies i l'accés és tan restrictiu que un mateix patró no pot aconseguir més que una sola autorització. En aquest espai tan desitjat i tan protegit, hom hi arriba conscienciat de cap a peus i no ho troba estrany. No hi ha ni semàfors vermells a les vuit del matí, ni intents de suborns de cinc-cents euros ni aparcaments atapeïts convertits en bombes de rellotgeria.
Cabrera és tal com la descriuen els poetes i si no volem carregar-nos els versos que també acompanyen altres llocs únics com Macarella, cala en Turqueta i tants altres espais que venem com idíl·lics, haurem de passar més tard o més d'hora per una regulació privilegiada, seriosa i controlada que permeti un accés universal i ordenat. No fer-ho així ens obliga a fer trampes al solitari estiu rere estiu i ens fa tirar-nos pedres sobre la nostra pròpia teulada perquè ens carreguem el motor de la nostra economia.
