De petit ens deien «els menuts creuen», ens renyaven davant qualsevol entremaliadura: «Açò no ho fan!». Doncs, ara que els anys m'han fet més vell que gran, pens que és saludable no creure's tot el que els majors diuen i, per suposat, fer altrament d'allò 'políticament correcte'. Perquè, entre els majors, són molts els delinqüents que ens han governat (alguns residint un temps en presó) dient-nos què tocava fer en cada moment per obeir la seua raó suprema.
David Fernández ha denunciat una vegada més amb pèls i senyals la brutor de les clavegueres de l'Estat espanyol: «No el cop d'Estat sinó l'Estat de cop; no l'Estat de dret sinó el dret de l'Estat; no un estat raonable sinó la raó d'Estat. Això és l'operació Catalunya: un dispositiu estatal, ordit i monotoritzat políticament i finançat amb recursos públics, amb fins partidistes i bases persecutòries».
Enyoram aquell periodisme que, si més no en el tardofranquisme, investigava i explicava les trames mafioses. Ai, els silencis! Que bé que ens aniria avui el periodisme vinaderià! Xavier Vinader (Sabadell,1947-Barcelona, 2015), expert en trames d'extrema dreta i crim organitzat, fou un periodista compromès en la lluita continuada per la llibertat d'expressió. Uns pocs espanyols, intel·lectuals (Suso de Toro, García Montero, Cotarelo...) planten cara i periodistes (Ekaizer, Águeda, Bayo, López...) polsen els seus teclats valents al servei d'una informació contrastada i açò manté viva l'esperança que la democràcia recobrada pugui obrir-se camí contra els qui disparen mentides i porqueria des de la impunitat.
Revisar el relat és necessari per comprovar com tot lliga: els canvis legislatius previs a les actuacions més vergonyoses (en seguretat ciutadana, en el Tribunal Constitucional, en educació, en administracions públiques, en drets laborals i contractació...), els atacs informàtics del 9-N, les 'informacions' falses dosificades com a intoxicacions coincidents amb moments rellevants electorals o quan la corrupció de partit els colla, les pressions diplomàtiques, els ascensos, condecoracions i gratificacions a determinats policies sense escrúpols, els xantatges policials a uns banquers andorrans, etc.
Encara que només fos per lluitar contra la guerra bruta i per la regeneració política, els demòcrates espanyols haurien d'entendre que, rere el 'procés', s'hi juga molt més que el reconeixement de la nació catalana com a subjecte polític. Hi ha en joc la possibilitat de desembossar artèries i venes del cor espanyol de la democràcia, obstruïdes per dècades de colesterol dolent i greixos tòxics. Als espanyols, no sols als catalans, ens hi va la vida digna.
