Quiets. És moda gravar-se quiets, no moure's, romandre artificialment parat uns segons, com quan obro la factura d'Endesa o entro a la sala d'estar després d'un salvatge i despietat festival de treballs manuals de les dues petites.
Als mannequin challenge es valora quedar-se petrificat. Un mèrit relatiu. Amb alguns bastaria visitar-los al seu lloc de feina. La quietud és serenor, però també conformisme, és prudència però també covardia, és tranquil·litat però inhibició, autocontrol però vessa. Com tot a la vida, la quietud s'ha d'utilitzar quan toca. Amb mesura.
Com que el temps no es para i el món no deixa de rodar, quedar-se quiet massa temps equival a anar enrere. Al cru llibre «El fin del homo sovieticus» de la nobel Svetlana Aleksiévich, un testimoni diu:«A Rússia tot pot canviar en cinc anys, però no canvia absolutament res en dos-cents». Malgrat el que a vegades es vol aparentar amb recursos estètics, promeses i discursos abstractes, hi ha coses que mai no canvien en la seva essència. Com els focs artificials que ens deixen embadalits mirant el cel enmig de la fosca sempre negra.
Sovint la quietud es disfressa amb paraules. Es xerra molt d'una cosa, es dóna al tema una importància teòrica majúscula, però no es fa ni una passa en ferm. És la quietud que no agrada, però no se sap resoldre, que incomoda però ens guanya. Posam mala cara al gas natural i no sabem per quin camí anar a les renovables, mentre enredam amb xerrameques de transicions cap a un futur incert amb consensos inviables. Quiets. Volem rehabilitar en lloc de construir però no tenim les coses clares, ni sobre el que hi ha ni sobre el que hi ha d'haver. Quiets. Volem aigua clara i només dessalam milions.I moltes quietuds més. Com més abstracte és el discurs que envolta una quietud, més paralitzat està el tema.
