Rizoma (294)

El darrer vers del darrer poema de «L'illa dels arbres vençuts» és una conclusió que sembla entrar en contradicció amb el conjunt del llibre i amb el mateix enunciat que l'encapçala. «Rizoma. L'arbre és un emblema del passat.» El rizoma és un tronc horitzontal subterrani que treu tanys amb fulles per la superfície superior i arrels per la inferior. Un tany és un brot que surt a la soca d'un arbre. Un arbre és un vegetal llenyós, de tronc senzill a la base però que a certa alçada es ramifica. El rizoma és una tija subterrània que s'estén a la manera d'una xarxa. El rizoma, per la seva horitzontalitat, es contraposa a l'arbre que és vertical i estàtic. La impressió que vull projectar, i la idea convertida en imatge visual del llibre, és que el coneixement s'ha tornat rizomàtic i ha deixat de ser jeràrquic, rígid, dominador, vertical. Per açò, el rizoma es contraposa a l'arbre, de la mateixa manera que el mapa es contraposa al calc. Un poderós exemple el trobam en la informàtica, en Internet. Aquesta manera de pensar la vaig ordenar després de llegir el llibre de Gilles Deleuze i Félix Guattari «Rizoma. Introducció». De Pre-Textos. Molts anys abans l'havia intuït mentre veia un episodi de «Doctor en Alaska» a la televisió. Joel Fleischman, el doctor enviat al nord paorós, contempla una extensió il·limitada de líquens i compara aquella visió amb el coneixement que es va obrint camí. La setmana passada, la revista «Rolling Stones», va publicar el rànquing de les millors cent sèries de televisió de la història. No hi havia «Doctor en Alaska». Els experts que coneixen en profunditat l'obra monumental de Ramon Llull distingeixen dues imatges que l'estructuren i li donen aquesta consistència il·luminada que travessa el temps i el nostre espai i que la fan rabiüdament actual: l'escala i l'arbre. Com es conjuga aquesta rigidesa de les metàfores estàtiques amb la idea que tenim ara del savi mallorquí que és considerat el pare del coneixement interrelacionat, de la transformació de la informació en xarxa, de la transmissió del saber líquid, horitzontal? Aquesta incògnita m'acompanya mentre vaig pujant l'altíssima i empinada escala mecànica que em trasllada a les sales del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. I em continua mossegant a mesura que em submergesc en l'exposició, comissariada per Amador Vega, «La màquina de pensar: Ramon Llull i l'Ars Combinatòria». La mostra val la pena, però es queda curta amb l'objectiu de fixar i d'exemplificar la grandesa del personatge més important nascut als confins de l'actual regne d'Espanya. S'exposen les influències que ha tingut la seva obra colossal. Des de filòsofs com ara Leibniz fins a artistes internacionals com ara Dalí. El dubte continua. L'arbre o el rizoma? El rizoma o l'arbre? Una vegada més, la imatge estalona la paraula (o a l'inrevés). Una de les peces finals de l'exposició és un vídeo de l'artista multimèdia Perejaume esmitjat en dues pantalles. En una es veu un bosc aparentment estàtic amb uns pocs arbres que giravolten. En una altra de lateral, una cantata formada per un trio i pel seu director, canta textos de Ramon Llull. En un moment feliç, diuen: «La rel de l'arbre és la roda». Déu meu! Ja està. La instal·lació i les veus subjugadores havien resolt la incògnita que jo mateix m'havia plantejat. Ramon Llull creia que tots els sabers estan en xarxa. La xarxa implica moviment. L'arbre és estàtic. O no. L'arbre també es mou. El bosc es desplaça. Colonitza d'altres espais. És dinàmic. I ho és gràcies al vent, als ocells o als insectes que ajuden a pol·linitzar o a bellugar les llavors d'un indret a l'altre. Aquest moviment natural és la roda de l'arbre. Per tant, l'arbre no és un emblema del passat, com diu el darrer vers del darrer poema de L'illa dels arbres vençuts. L'arbre és dinàmic, l'arbre és com el rizoma. Per tant, l'arbre és un emblema del meu passat. No és un emblema del passat del món. És un emblema personal. M'interessen aquestes dues visions. Veure la realitat a través dels ulls del món. I veure la realitat a través dels ulls personals. La revista «Rolling Stones» -o sigui el ulls del món- creu que «Doctor en Alaska» no es mereix formar part de les millors cent sèries de televisió de la història. I jo -o sigui els ulls personals- creu que «Doctor en Alaska» és la millor sèrie de televisió de la història. Entre aquestes dues visions hi ha una tensió interessant que l'art contemporani pot explorar. «L'illa dels arbres vençuts» es pot resumir en una imatge, en la del saltador de longitud. Per aconseguir saltar més enfora, ha de retrocedir unes passes. A vegades, si volem vèncer, ens hem de deixar guanyar. De fet, és el que fan els ullastres de Menorca. Arbres bandera girats cap al sud per culpa del vent del nord que transporta un aerosol salí que crema els brots tendres d'aquesta banda. Es deixen vèncer per poder sobreviure. Em sembla que és una lliçó natural formidable que he intentat reflectir amb els meus versos. L'exposició? Del tot recomanable si voleu conèixer l'obra del més gran pensador dels actuals territoris espanyols i el seu pensament que aspirava a unir totes les cultures, totes les religions i a trobar una ciència general els principis de la qual continguessin els principis de totes les ciències particulars.