Són els nacionalistes, els nous pàries de la política espanyola. Sembla que contaminen a qui s'hi atraqui. Es pot dialogar amb tothom, excepte amb els nacionalistes. El país pot estar sense govern un any, però a veure qui s'atreveix a dir que està disposat a parlar amb els partits nacionalistes. Una foto d'un líder polític estatal al costat d'Artur Mas li podria costar la seva carrera.
El comitè federal del PSOE ho va prohibir a Pedro Sánchez (de fet li van prohibir gairebé tot: no al PP; no a Podemos; no als nacionalistes). El PP ha crescut a costa de criminalitzar els líders catalans. I ha aconseguit convertir en tendència el que primer era una estratègia electoral. Per tant no assumeix cap responsabilitat en la cronificació de la crisi catalana. I així alimenta -perquè dóna rèdits electorals- el que en teoria vol combatre, el «procés» independentista. Ciudadanos és antinacionalista per definició ideològica. Podemos és tal vegada l'únic que ha mostrat la voluntat de trobar una sortida celebrant el demonitzat referèndum.
El PP aplica la tècnica del caçador: fer córrer la pressa convençut que va al precipici. El PSOE no està per obrir noves divisions internes, però en cap cas tornarà a intentar «respectar» el que surti de la voluntat dels catalans, davant del pànic que té a perdre encara més vots. La idea nacionalista s'interpreta, com en un teatre, en funció dels interessos partidistes.
Jo crec que tots ho som de nacionalistes. Com les nines matrioixkes. La més petita és la petita pàtria local de cadascú, la primera terra que hem trepitjat. I després ens posem totes les capes d'identitat que faci falta o que un vulgui. Per què ens fan triar una bandera? O per què hi ha tants d'interessos a contraposar les banderes?. Al final es provoca l'enfrontament entre les organitzacions i les persones. I ho fan els que quan ajunten cinc paraules una d'elles és sempre diàleg.
