El PSOE viu aquests dies un capítol important de la seva història. Ja no es tracta de renunciar a tot el que implicava deixar de cantar La internacional amb el puny aixecat, sinó a una lluita pel control del partit, o millor dit del que queda del partit.
El PSOE d'avui no s'assembla al que va protagonitzar un capítol important de la transició. Record quan Felipe González apareixia davant de les càmeres després de guanyar les eleccions de 1982. La veu li tremolava per la responsabilitat, per l'emoció. Aquella autenticitat ha desaparegut quan ara apareix per donar lliçons, igual que Aznar, als responsables actuals del seu partit. No vol ser Déu però actua com si ho fos.
Antoni Orell, un dels millors alcaldes de la democràcia a Ciutadella (un mèrit que no costa gaire d'aconseguir) va dimitir pocs dies després d'haver guanyat les eleccions. El principal motiu va ser el debat intern en el seu partit sobre si havia de cobrar o no un sou de l'Ajuntament, ja que la seva empresa no li deixava compatibilitzar la feina d'administratiu a una indústria bijutera i el càrrec públic. Com que no va comptar amb el suport del seu partit, va dimitir.
La pèrdua dels valors ètics, de la generositat, de la ideologia, de la concepció temporal de la política per cedir davant del sectarisme, els interessos econòmics i les estratègies de supervivència, són la causa de la crisi que viu ara el socialisme. Borja Carreras, a mitjans dels 80 batle de Maó i secretari general del PSOE Menorca, li recomanava a Orell que si volia viure tranquil com a batle havia de controlar el partit. És cert que a la majoria d'àmbits hi ha una crisi de lideratge. Però no per la manca de formació o de capacitat de molts dels que encapçalen organitzacions i partits, sinó perquè es preocupen massa del seu perfil digital i no posen la passió necessària al perfil real, el que la gent és capaç de descobrir entre tant renou, el que representa la passió en la defensa del que un creu, l'autenticitat del seu comportament, i la generositat del servei públic.
