Si fa quaranta anys haguéssim dit a qualsevol membre de l'esquerra que ara ens trobaríem amb aquesta societat aclaparadorament consumista, individualista, frívola i cínica, membres de la qual passen olímpicament dels moviments polítics, socials i culturals, no s'ho hagués cregut. Hauria trobat la predicció de futur com una cosa exagerada i massa diabòlica, per tallada a mida i perfecte als interessos del capital. També, els més vells de llavors, d'ànima republicana i de moral col·lectiva, haurien trobat inimaginable que els partits polítics arribessin a ser oficines de col·locació i no agents, des de les bases, de controvèrsies per l'agenda de polítiques; com tampoc no haurien cregut possible que els electes que arriben a ocupar càrrecs de responsabilitat arribessin a tenir tanta por com tenen a escoltar i trepitjar la via pública. Es pot dir més fort, però no més clar: la societat actual està conformada de tal manera que sembla dissenyada per les grans corporacions de poder econòmic i financer.
La mostra de com que el retrat que faig no és cap exageració l'hem viscut aquests dies. Davant la notícia que la Seguretat Social ha tingut que agafar més de vuit mil milions d'euros del fons de reserva per poder satisfer les pensions extraordinàries d'aquest mes de juliol i que de seguir aquest camí la guardiola quedarà sense un cèntim el desembre de l'any vinent, les xerrades a peu de carrer han estat els pokemons. És a dir, mentre una cosa vital com són les pensions, i de les quals viuen famílies senceres, no mereix debat ni atenció pública i de pes, la frivolitat d'un joc ha acaparat tots els focus. Va ser notícia que un pokémon go 'va entrar' a la sala de l'Ajuntament de Barcelona mentre s'hi celebrava un plenari del consistori, la qual cosa va motivar que el grup del PP demanés la regulació del joguet. En cap moment, ningú de la sala, va dir que millor que xerrar de la regulació de futeses era parlar de les pensions i de com per molts tenir un sou ja no és garantia de disposar d'uns mínims econòmics garantits.
Ja veig venir el que succeirà el desembre del 2017: el Govern anunciarà que ha fet cau i net amb els estalvis i que les pagues extraordinàries desapareixen. La gent assumirà la cosa com a una fatalitat i no en sentirem parlar més. I si hi ha rondinaries, el Govern i tota la propaganda del 'viure bé' receptarà als pensionistes que vagin al psicòleg o es comprin el llibre d'autoajuda de moda aquella setmana, tot culpabilitzant-los, reblant que els tumultuosos només tenen el problema que veuen el got mig buit i no mig ple, com s'ha de veure, i que el que havien d'haver fet era estalviar en fons financers privats.
Sincerament, sóc pessimista no tant sols per la política dels fets consumats, però calculada i dissenyada d'antuvi, que ha degradat la vida a milions de persones sinó perquè no es veu enlloc una resposta contundent i alternativa a la brutícia. És més, la paradoxa és que a tot Europa com més degradació i injustícia més insolidaritat i egoisme. A Anglaterra les classes treballadores industrials empobrides no van votar per més Europa, és a dir, per més política solidària i cooperació sinó pel brexit, potser amb el somni que aconseguiran ser Suïssa. La mateixa mentalitat està sorgint a Polònia, Àustria, la República Txeca...
Potser no hi ha alternativa perquè la cultura que impregnava la majoria de moviments alternatius i que motivava comportaments ètics va anar morint paulatinament en les dècades dels noranta i dos mil. El que sí és segur és que les pensions dels milions de treballadors que pensaven poder d'una vellesa garantida ballaran d'aquí a nores la música del poc nivell, la dels pokemons.
