Quan era petit, l'escola no en feia massa cas de la festa de Sant Joan. A l'arribar el mes de juny, els mestres seguien donant el programa del curs i no record que l'alteressin per les celebracions que eren a les portes. A les aules no es donaven ni classes sobre com comportar-se cívicament amb els cavalls i la gent (a la meva època encara la família era el nucli on s'ensenyaven aquestes coses) com tampoc es feien excursions a l'Església de Sant Joan de Missa, ni s'organitzaven tallers per ensenyar a dibuixar carotes ni mil altres activitats al voltant de la festa com sí es fan avui. Però açò no vol dir que els fillets no hi penséssim pas amb Sant Joan. Malgrat fa quaranta anys a Ciutadella ja hi havia cotxes, el carrer encara era el reialme dels petits i adolescents, per açò els més espavilats tocaven fora les escoles el tambor i el fabiol, amunt i avall. Tothom que no havia de fer feina, ajudar els pares o estudiar, feia vida de carrer.
Cadascú fa la festa com vol, uns la fan molt gran i uns altres més petita, uns l'allarguen moltíssim, amb preparatius que van més enllà d'un mes, i uns altres la retallen al dia i mig. Però és indubtable que d'uns anys cap aquí hi ha un desig col·lectiu per allargar la celebració i es cerca qualsevol excusa per la diversió. Em sembla bé. El que ens fa persones no és acumular riqueses, ni cotxes ni velers, ni andròmines de tots tipus, sinó estar amb companyia, sentir-nos reconeguts, estimats i fer joc, música, dibuixar, cantar..., fer art en definitiva.
Ara bé, potser i sense adonar-nos-en, tot aquest procés, que és recent en el temps i pel qual a les escoles es fa un gran cas a les festes, vingui donat per una inconscient mala consciència per no deixar que els fillets siguin adults. Dit d'una altra manera, aquí a Menorca però també a tot el món occidental, hem passat a infantilitzar encara més del que són els petits per una dinàmica en la que són expulsats del carrer i de les responsabilitats de la vida adulta, quan Walter Benjamin, a l'explicar com contar rondalles, deia que el que volen els infants és que les contin com si fossin adults.
Fixem-nos en fotos de les festes del fabioler dalt de la somera de fa uns anys, trenta, quaranta o més. Anava acompanyat, pràcticament sempre i molt, de fillets. En canvi ara, quants en porta? Ben pocs o cap, i en el moment de les aglomeracions de ni un.
Ben segur que els psicòlegs i els pedagogs adults també hauran comprovat els canvis en la psicologia dels petits i dels adults, no tant sols som els historiadors que ens fixem amb les transformacions que es van donant en les societats. D'ençà uns anys cap aquí, els actes principals de les festes de Ciutadella, com són el Caragol d'Es Born, el córrer a sa plaça, que ara tothom diu el caragol de ses Voltes, s'han convertit en llocs on el protagonisme és dels bergants de vint anys, sense que res hi tinguin a pelar ni els fillets ni la gent major. Tal vegada aquest procés pel qual la joventut es fa reina i senyora de la festa, en detriment de les experiències dels infants i ancians, té difícil aturador, però hauríem de fer un esforç col·lectiu per repensar les responsabilitats que com a ciutadans tenim envers no tan solament un patrimoni col·lectiu i immaterial com és Sant Joan sinó també respecte la vida en comunitat més en general, l'educació i la convivència intergeneracional.
Per açò m'agradaria que tothom, però naturalment per lògica, el caixer senyor i tots els membres de la qualcada, tingués ben present que la festa ha de ser de tothom i que és preferible que el rellotge vagi boig abans que els fillets, adults o vells es quedin sense una estona dels cavalls per l'atropellament de seguir a toc de trompeta un horari.
