Ara que el país viu més tranquil, camí de la normalitat, me permetré la llicència de ser políticament incorrecte. I dic país tranquil perquè sembla que les coses s'estan posant en el seu lloc. La indignació que durant aquests anys provocava veure tant de robatori públic, s'ha encalmat davant l'evidència que cada dia cau un nou sapastre.
Aquells polítics que s'engreixaven amb els doblers de tothom, estan cada vegada més espantats, i açò me pens que deu ser bo. Encara no han caigut tots, ni cauran, però ben segur que avui en queden més pocs que ahir i que, almanco una temporada, seran més prudents.
També aquells empresaris que s'enriquien amb la connivència de les administracions, ara miren més prim. Impressiona veure una filla del rei davant els tribunals i que, a pesar de tots els intents que han fet els que encara governen per rescatar-la, ella continuï dins la sala del judici. Impressiona i serveix de recordatori a tots aquells que es pensaven que tot era possible si tenies un bon coberxo.
Però el canvi en aquestes coses, que ningú no es faci il·lusions. No ha vingut de la voluntat de regenerar el país de les altes instàncies del poder polític o judicial. No. Com va succeir a Itàlia, en què els jutges van decidir tirar pel dret amb totes les conseqüències, aquí també ha vingut de baix. Aprofitant una força que el sistema democràtic encara conserva.
Tant és així que el propi ministre Fernández Díaz, famós per concedir medalles a la Mare de Déu, relacionar amb ETA tothom que se li enfronta i acumular serioses acusacions d'instrumentalitzar la policia, està espantat. Ara és ell qui dubta de la imparcialitat de la justícia i de la manera com està tractant els càrrecs del PP. I la veritat és que cada dia en cau un de nou...
Però a pesar d'aquestes sortides de to, també hi ha normalitat en el govern. Perquè és tan provisional que no es pot permetre les fatxenderia dels darrers anys, en què semblava que majoria absoluta s'havia convertit en sinònim de comandar per la la cara. Sense cap voluntat de diàleg ni respecte per les minories o pels més humils.
També l'economia sembla més tranquil·la que mai. A tot Europa hi ha una certa recuperació i sembla que la demanda està creixent, encara que –açò sí– els sous continuïn aturats. I a Espanya el turisme té el vent de popa, gràcies a les massacres de les costes africanes i turca del Mediterrani, on ja no és recomanable anar a prendre el sol ni amb el tot inclòs.
Tota manera, poca broma amb l'economia. Perquè de darrere els bancs de la Xina i d'Alemanya han començat ha sortir uns nuvolats molt negres que amenacen una tempesta potser més grossa que la que hem viscut aquests anys. Però de moment calma i a esperar a veure què diven els homes del temps.
L'ambient polític també és més normal que mai. Ja no és fàcil formar govern, perquè el vot de la gent ja és tan refotudament complicat com la mateixa societat. Els líders polítics l'han de gruar per aconseguir formar govern. I fins i tot es podria arribar al daltabaix d'haver de repetir eleccions per aclarir la cosa.
Així, idò, sembla que hem recuperat la normalitat perduda fa tant de temps. O que potser mai no havíem tingut. I per açò ara crec que ja em puc permetre ser políticament incorrecte i denunciar la situació d'injustícia en què viven els nostre polítics honestos, que ho són la majoria, amb independència del seu color.
Perquè, primer de tot, la seva existència és imprescindible perquè hi hagi democràcia. Per canalitzar les voluntats i els interessos diversos de la societat. Per fer prevaldre els criteris d'equitat i de justícia. Per impulsar iniciatives que afavoreixin la creació de riquesa i el treball. Per ordenar el territori amb racionalitat. I per impulsar pràctiques socials que no discriminin les minories.
No és ver que tot açò ho pugui fer tothom. Ho poden fer els millors, com en qualsevol ofici. I en aquest l'examen d'entrada és tan terrible com haver de sotmetre's a unes eleccions en què s'exhibeixen en falderet. I si les guanyen, viuen sotmesos diàriament a tota casta de pressions de la premsa, dels més poderosos o de qualsevol ciutadà que se senti perjudicat per una decisió.
I la societat és tan injusta que per més esforç que hi dediquin, els exigeix que guanyin un sou com més baix millor i que, quan deixin de governar perdin qualsevol dret adquirit pels anys de servei públic. Que tornin allà d'on venien sense que tengui importància si la seva empresa s'ha ressentit dels anys d'abandó o si ja no es poden posar al dia en el seu ofici.
Oferint aquestes condicions, qui reclami bons polítics, o és un hipòcrita o, pitjor encara, no és d'aquest món.
