Amb estil propi, en dia de descans i convocatòria per sorpresa. Esperança Aguirre dimiteix com a responsable del Partit Popular de Madrid per les greus acusacions de corrupció per les que travessa. Troba que la ciutadania demanda gestos i ella els proporciona. Geni i figura.
Regidora de Madrid, ministra d'Educació, presidenta del Senat i presidenta de la Comunitat, Aguirre ens ha regalat des dels seus inicis, l'any 1983, nombrosos titulars i polèmiques. Sol defensar-les amb el plantejament d'un bon atac. Tanmateix, no ha fet res dolent, acceptant l'equivocació d'haver nomenat «2 ciurons d'entre uns 500 càrrecs». Els gestos no arriben a l'acta actual de regidora de l'oposició, perquè –en aquest cas- es deu als nombrosos votants madrilenys. Els senzills, trobem que se'n va perquè no n'hi ha quedat d'altra, perquè la seva imatge és la de la des_esperança i perquè –fidel als ideals dels dolguts- vol morir matant.
Sembla mentida que aquests tarannàs sobrevisquin els nous temps, posseïdors del futur immediat, amb un excés d'estima d'un mateix i dels propis mèrits. Supèrbia i orgull. En l'àmbit proper, també n'hi ha. Són aquells polítics que a força dels anys, molts anys, encara no han descobert la seva data de caducitat. I segueixen, malgrat hagin perdut la confiança i el vot. Per descomptat, també volem la veu de l'experiència, confiem en el talent compartit dels actius humils i de les bones idees. La resta, són mitges tintes.
