06/12/15 0:00
TW

El més important que he après, ho he après llegint novel·les.» Aquesta frase no és d'un novel·lista interessat en promocionar el seu ofici o d'un eixelebrat escriptor de ficció. Tampoc no és meva, encara que la subscric al cent per cent. Ni ha estat formulada per cap agent literari, per cap editor. Aquesta frase contundent, que no deixa espai als racons foscos, la va pronunciar el president del país més poderós de la Terra. El passat mes de novembre, «The New York Review of Books» va tenir la idea d'organitzar una trobada entre Barack Obama i una de les seves escriptores favorites, la novel·lista i assagista, guanyadora del premi Pulitzer, Marilynne Robinson. La llarga conversa va ser publicada en dues entregues per la revista literària nord-americana i reproduïda per la majoria de mitjans de comunicació internacionals. Les paraules del màxim mandatari mundial em van venir al cap quan, unes setmanes després de llegir la conversa, em vaig trobar Marilynne Robinson als voltants del conjunt format per l'església neogòtica i el convent de les Saleses del Passeig de Sant Joan. Un equip de TV3 enregistrava una entrevista dins l'església amb Marilynne Robinson que acabava de veure com es traduïa al català (Edicions 1984) i al castellà (Galaxia Gutenberg), la seva novel·la més recent, «Lila». El contingut de la xerrada entre la novel·lista i el president americà es podria resumir en uns quants trets fonamentals que he intentat comprimir per qüestions evidents d'espai. La literatura ens ajuda a posar-nos en la pell de l'altre. L'empatia i la compassió de moltes ficcions qüestionen la nostra perspectiva i relativitzen les nostres conviccions. El compromís de l'escriptor, en aquest sentit, seria crear ponts entre les persones i les idees, i promoure l'acceptació de la diferència, imprescindible en la construcció d'una societat més justa i democràtica. Idees brillants i acurades, encara que provoquin una mica de tristor per absència. Que et governi un polític proveït d'aquesta saviesa psicològica, emocional i sociològica atorgada per la literatura de ficció deu ser un luxe que jo mai no he viscut i que, segurament, mai no viuré.

Noticias relacionadas

Cernedor (490)

Más noticias relacionadas

De totes maneres, a ca nostra les coses no són molt diferents. Les novel·listes també entrevisten els presidents de govern i ho fan a la televisió i en bandes horàries de màxima audiència. El passat mes de setembre, per exemple, Ana Rosa Quintana, va entrevistar Mariano Rajoy. L'autora -o no- de la novel·la «Sabor a hiel», va aconseguir extreure una declaració a Mariano Rajoy de similar nivell intel·lectual a les de Barack Obama: «Cada mañana -va dir el president- me peleo con mi hijo en el desayuno por leer el 'Marca'.» Demolidor. Quantes lliçons morals en podem extreure d'aquesta frase, d'aquesta confessió sortida del cor en dejú. Els nord-americans poden estar orgullosos i presumir del seu president, és ver. Però els espanyols, també. Gràcies a l'exposició mediàtica deguda a la proximitat d'unes noves eleccions, els ciutadans espanyols hem pogut gaudir d'una demostració pràctica d'aquesta titànica lluita matinera per la lectura que, fins ara, només havia estat explicada en una entrevista. Durant la retransmissió radiofònica d'un partit de futbol on jugava el Reial Madrid, l'equip preferit de Rajoy, el president va donar dues cledes al seu fill Juan. Preciós, edificant. Per cert, un incís: no va ser violència domèstica? No haurà quedat traumatitzat de per vida aquest al·lot amb la humiliació pública retransmesa per la ràdio i reproduïda després per desenes de televisions? No hauria d'haver actuat el Defensor del Menor? O no existeix, ni tan sols, aquesta figura a Espanya? No ho sé, en realitat l'agressió no devia passar si cap mitjà de comunicació ni cap organisme ho va denunciar. Amb l'agreujant de la desigualtat. Un adult de seixanta anys i un metre noranta d'alçada contra un fillet de deu anys d'edat sense possibilitats físiques de defensar-se. Bé, deixem-ho a l'apartat psicològic de traumes que reapareixeran en un futur quan la criatura sigui un adult. De totes maneres -estic amb tu, Juan-, m'hauria agradat conèixer l'opinió dels experts pel que fa a aquest tema. Una cleda? O una carícia viril d'un pare espanyol? Si torturar un toro enmig d'una plaça pública és cultura, l'atracament amb navalla a una cantonada deu ser esgrima (un esport olímpic)? Sigui com sigui, no em costa gens imaginar la lluita de Barack Obama, a l'hora de berenar, amb les seves filles Natasha i Malia Ann, per llegir, per exemple, «Guerra i Pau», «El vigilant en el camp de sègol», «Orgull i prejudici» o «Cien años de soledad». Una lluita més complicada i a tres bandes que no tindria res a envejar a la lluita diària de Mariano Rajoy amb el seu fill per la premsa esportiva que, en segons quins mitjans, també és literatura de ficció. A Ciutadella, una cleda és un cop pegat per fer mal. «T'entimaré una cleda!».