Des de fa unes setmanes la premsa escrita, la ràdio i la televisió estan donant una àmplia informació sobre el cas de Joan Cardona el qual ha estat condemnat a tres anys de presó per un delicte de violència sexual sense que el jutge hagi valorat les proves que l'exculpaven. Una gran sort té en Joan perquè compte d'una germana, un germà i uns pares molt actius, carregats d'amor, disposats a que la Justícia esmeni l'error. Per desgràcia, però, molts condemnats no disposen ni de coixí familiar ni de social per intentar que l'Administració esmeni res ni tampoc fer més suportable els càstigs de presó.
Malauradament casos com el d'en Joan no són errors excepcionals. El passat mes de maig «El Paí» va donar a conèixer l'infern de l'holandès Romano van der Dussen que va patir durant i després del procés judicial, que el va conduir a la privació de llibertat, els dèficits d'un sistema que sembla més d'un país africà que un que vol ser europeu. El 2 de setembre de 2003 va ser arrestat a la platja de Benalmádena com a sospitós d'haver agredit sexualment en la població de Fuengirola, i en la nit del 10 d'agost, a tres dones, les quals havien patit el mateix tipus d'agressió: després de persecució, punyades amb molta violència i intent de violació, que no s'havia pogut consumar per l'aparició de veïns o cotxes. El modus operandi del violent era l'únic denominador comú dels tres casos perquè mentre per dues de les agredides l'agressor era ros per una altra era castany; per a una tenia el cabell llarg i per les altres curt; una deia que feia 1,75 i una altra que aproximadament 1,85. Després que la Policia investigués el cas i mostrés a les víctimes àlbums de fotos de possibles sospitosos, una va identificar a Romano perquè hi apareixia per haver protagonitzat disturbis de carrer, resistència a l'autoritat i una baralla amb la seva núvia. Però podem resumir, l'Audiència Provincial de Màlaga, el 25 de maig de 2005, quasi dos anys després dels fets, va condemnar a l'holandès a 15 anys i mig de presó sense que en la sentència s'argumenti el perquè es desestimaven les proves que l'exculpaven, com eren: uns restos d'ADN trobats en l'intent de violació de la primera víctima que no coincidien amb el seu, els testimonis aportats per l'acusat que acreditaven on es trobava aquella nit, lluny del lloc dels fets, i les incoherències en què havien incorregut les víctimes en la identificació del culpable. La tragèdia del cas arriba a nivells màxims quan, Romano ja dins la presó, en el Regne Unit i en la tardor de 2006 va ser detingut Mark Philip Dixie per la violació i assassinat d'una jove. Es destapa que justament l'assassí el 2003 vivia a Fuengirola i el seu perfil genètic passa a la base de dades de l'Interpol, el qual serveix perquè la Policia científica espanyola el març de 2007 comuniqui al Jutjat de Fuengirola que hi havia 54 milions de vegades més probabilitat que l'agressor de les violències sexuals de l'agost de 2003 fos Mark Philip Dixie que qualsevol altra persona. A partir de llavors, els fets demostren que el nostre sistema judicial és molt injust perquè és també lent i ineficaç. Tres mesos després de l'informe de la Policia, l'Audiència Provincial va ordenar reobrir l'expedient i els papers van començar a anar d'una instància a una altra, per desgràcia, mentre l'holandès seguia empresonat. El 26 de maig de 2011, davant la paràlisi, l'advocat de Romano va presentar recurs de revisió davant el Tribunal Suprem, el qual nou mesos després va demanar amb urgència el perfil genètic de l'anglès al Regne Unit, que al seu torn també va trigar tres anys en enviar els resultats. El febrer d'enguany l'assassí confessa, a més, a un funcionari de presons que és ben possible que també estàs involucrat amb els intents de violació comesos a Espanya i que no volia que hi hagués ningú a la presó per quelcom que no hagués fet, estant dispost a col·laborar. Malgrat tot açò, quan «El País» donava la notícia, ara fa tres mesos, l'holandès seguia a la presó, acumulant 11 anys i mig de privació de llibertat durant les quals ha patit innombrables pallisses, insults i amenaces de presos els quals per l'ètica de la criminalitat comú el crim de la violació no es pot admetre. Per assegurar la integritat física de l'holandès ha tingut que passar per cel·les d'aïllament sense veure a ningú, que han malmès la seva salut psicològica. Com diem a Menorca, val més sentència de metge que de jutge. Aquesta setmana, per escriure aquestes ratlles, he telefonat al centre penitenciari on es trobava el mes de maig Romano per saber si ja havia sortit i molt amablement m'han comunicat que no em podien donar la informació, que havia de posar-me en contacte amb el jutjat. Quines raons justifiquen aquests protocols que dificulten la transparència de la informació?
Però els jutges que promulguen sentències com les de l'holandès o la d'en Joan Cardona no estan bojos: s' emparen amb fonts del Dret que les legitimen. En el cas del nostre maonès, es veu molt clar en el primer punt, el de la valoració de la prova, dels «fonaments de dret» exposats en la sentència de 14 de novembre de 2014. Pel jutge s'han de considerar els fets provats essencialment per la declaració de la víctima, virtualitat de la qual «como prueba suficiente para enervar la presunción de inocencia, incluso en los casos en que ésta sea la única prueba disponible, ha sido reconocida de forma reiterada tanto por el Tribunal Supremo como por el Tribunal Constitucional». El jutge cita la Sentència del Tribunal Suprem 553/2004, de 30 de juny, per justificar el donar més valor a les declaracions de la víctima que a les de Joan i la reprodueix textualment «es frecuente que suceda [la mancança de proves] en casos de delitos contra la libertad sexual, porque al producirse generalmente los hechos delictivos en un lugar oculto, se dificulta la concurrencia de otra prueba diferenciada». És a dir, davant la situació de la violència sexual, cal donar més valor a la víctima.
Des de fa uns anys l'alarmisme social, la inquietud i la recerca a tota costa de seguretat han conduit no tant sols a criminalitzar (vegi's sinó la darrera reforma del Codi Penal del senyor Rajoy que va entrar en vigor el passat mes de juliol), sinó també a donar més valor als testimonis de les víctimes més que a la dels acusats sense reparar que una volta en la roda dels procediments judicials els acusats poden arribar a patir molt més i ser molt més víctimes per aquest nostre sistema judicial i penitenciari tercermundista que el que han patit les víctimes que acusen.
En el fons, hauríem de debatre què ens estimem més o una societat segura o una de justa. Jo ho tinc clar, un poble que condemna a una persona a la presó injustament té un greu problema. Davant un sistema així tots podem ser un Joan Cardona o un Romano van der Dussen.
