Hem arribat a Menorca amb un ferri italià. Enguany. Més d'un lector pensarà que els vaixells no tenen nacionalitat. Si ha pensat així tindrà tota la raó. La bandera italiana em sembla una bandera amable. Tal vegada és degut als colors. Verd, blanc, vermell. Els rètols en italià es poden llegir amb facilitat des d'una altra llengua romànica. Curiosament, la trampa de la nacionalitat es troba en la connexió gratuïta a Internet. La proporciona una companyia italiana i només resulta de franc si la tens contractada. Un camioner que fa habitualment la ruta entre Barcelona i Menorca, entre l'Illa i el continent, ho expressa d'una forma més gràfica a manera d'advertiment: només és gratis per als italians. No és exacte. Tenim tendència de dur-ho tot a l'àrea del nacionalisme. És molt més fàcil i còmode fer-ho així. Els contractes amb companyies de telecomunicacions no tenen a veure amb la nacionalitat. Tenen a veure amb la contractació. Però explicar-ho és feixuc. De totes maneres, avisats. Veiem després els cartells que ho expliquen. Sembla mentida que encara no haguem construït Europa en el món de les noves tecnologies. És absurd. Som europeista, però aquestes fronteres internes desanimen.
Per què no les treuen? Per una raó molt simple: afecten la butxaca. Quants usuaris que no reparin en els cartells cauran en la trampa de la connexió sense cable gratuïta i ho veuran reflectit a la factura? Europa només és una unió econòmica. Quina ridiculesa! En un món transversal i líquid com és el nostre món, pretendre alçar divisions tecnològiques demostra una incapacitat molt gran dels responsables polítics europeus. És igual. El vaixell italià és poc mariner. És una nau acostumada a solcar la mar Adriàtica i l'àrea d'influència del Golf de Lleó la trastoca. Més que un ferri, sembla un hotel venecià navegant en mig de la mar. Després de dies i dies de calma asfixiant a la ciutat, ens ha tocat l'únic dia en molt de temps de tramuntana. Com hauríem agraït aquest vent del nord a Barcelona! No patim el mal de la mar. Podem dormir durant tota la nit. Abans, hem anat a sopar al restaurant. El menjar és millor que el nutrient que se servia en els ferris que han cobert la línia aquests darrers anys i que tenien noms de pintors espanyols morts.
La nau no va molt plena. Les gàbies dels cans es troben a popa i són espaioses. Es maregen els animals? Bé no s'ho deuen estar passant. La tramuntana ha empès el capità a agafar la ruta del sud. Voltejar l'Illa afegeix quasi una hora més de viatge. Vam partir a les onze de la nit de Barcelona i hem arribat a les vuit i vint. L'arribada estava prevista a les set i mitja. Ens ha tocat inaugurar –o mig inaugurar- l'estació marítima de l'altra banda del port de Maó. Hi ha un control rutinari de documentació tot just posar els peus a terra. Quasi tots els passatgers el superen amb un cop d'ull després de mostrar el document d'identitat. Quan em toca, els policies nacionals m'aturen i em decanten. Han de comprovar les meves dades. Telefonen a la central –o allà on estan concentrades les dades personals dels ciutadans- i m'estic uns minuts parlant amb un agent mentre acaben de fer les comprovacions. És un home alt, jove i atlètic. Parla fluixet i amb una amabilitat tensa. Com que tarden, dic que hi ha molts de Joan Pons a l'Illa. Coincideix.
Després, em diu que açò ho dec saber millor jo. Em fa preguntes rutinàries. De vacances? Quan temps passaré a l'Illa? Som menorquí? Em fa sentir còmode, però tots dos sabem que aquella amabilitat educada es pot tornar violència en qualsevol moment. De tant en tant dóna dades que llegeix al meu document a l'agent que parla per telèfon. La data de naixement. M'estranya que no hagi donat el nombre del carnet d'identitat. Només la data de naixença. Em diu, a manera d'únic retret, que al meu carnet hi ha fixada la versió castellana del meu nom. Estic massa cansat per respondre a la provocació i dic una banalitat justificadora. Estan cercant un altre Joan Pons –escrit a la manera catalana- i em retornen el carnet. A l'esplanada de l'entrada a la nova estació ens espera un guàrdia civil de paisà que passeja un ca. Com que el meu canet l'ha despistat, l'ensinistrador fa un desagradable xiulet amb la boca i el ca policia ensuma la meva maleta vermella. No sé si ha estat el gest displicent o el control anterior, però m'he tornat a sentir incòmode. Amb l'excusa de la seguretat i els controls de drogues, els agents posen tots els passatgers dins el mateix sac. Açò deu imbuir de bon humor els delinqüents veritables. Als ulls de la Policia els equipara a la gent normal, a les persones que no trafiquen ni consumeixen droga, als ciutadans que no tenen cap intenció de cometre un atemptat ni se'ls hi ha passat mai pel cap. Vivim una època estranya. Sembla com si les persones decents, les persones legals, fóssim els figurants d'una pel·lícula protagonitzada pels delinqüents i per les forces de l'Estat. Cada dia has de demostrar que ets un figurant i que no protagonitzes la pel·lícula. I, quan ho has demostrat, hi ha un segon control d'un altre cos policial. No és país per a persones bones. De totes maneres, no t'ocupa molt més temps. Les obres de la general alenteix el trànsit. Serà així tot l'estiu? La imatge és lamentable, però irresoluble. No pots deixar ruïnes contemporànies a tots dos costats de la carretera. La primera calada ho repara tot. Et fusiona amb la naturalesa de la qual has estat mesos allunyat. Calada. Acte d'introduir de cop el cos dins l'aigua de la mar.
