Fa pocs dies un veí de Maó va recollir d'un munt de fems i escombres de la vora del Quarter de Santiago una placa amb el text següent: «Al Excmo. Ayuntamiento de Mahón, del Batallón de infantería ligera Mahón II/47, como agradecimiento a la cooperación habida entre ambos durante los 82 años de permanencia en la ciudad, poniendo de manifiesto la buena unión y hermandad existente entre el pueblo y su ejército. Mahón, 8 de noviembre de 1997». Com es dedueix de la seva lectura, és l'obsequi d'una unitat d'infanteria que, amb motiu de la seva retirada de la ciutat el 1997, va considerar pertinent quedés memòria de la vinculació de l'arma amb la ciutat de ponent amb aquest record. Pels forats que presenta la placa, ben segur l'Ajuntament de Maó devia fer clavar-la a una paret.
Idò, com ha pogut aquest testimoni d'agraïment, per altra banda recentíssim en el temps, anar a les escombraries? M'estranyaria molt que l'actual consistori maonès en mans del PP, i en una pujada de febre antimilistarista abrandat i sense cap ni peus, hagués donat ordres de llançar aquest record als fems. No, segur que la raó és una altra i ben trista: la barroeria i la insensibilitat més absoluta d'algú, sigui treballador municipal, sigui extern a la Sala, en el fons és ben igual, que no li va donar cap valor.
Aquest desgraciat país nostre ni és militarista ni tampoc antimilitarista. És un país d'insensibles i barroers. En el fons, però no massa endins de la superfície, més enllà de quatre proclames, d'un pacifisme de pa sucat amb oli d'uns i d'una vanaglòria militar que és només pura retòrica d'uns altres, els ciutadans de l'Estat espanyol estan amarats per un menyspreu absolut per tot allò que sigui públic (ho corrobora veure com tot el mobiliari urbà és sistemàticament destrossat) i per la Història. La ciutadania es mou en el pur presentisme.
Potser el fet que pot explicar aquesta actitud sigui que vam passar en pocs anys, en les dècades dels setanta i vuitanta del segle passat, d'un país d'analfabets a entrar, com a polls entrats en pastura, en la dinàmica d'un consumisme a l'americana pel qual l'important és només l'ara, viure al dia, sense passat i sense futur. I així ens va. Perquè de la mateixa manera que una persona no és sinó té memòria, un col·lectiu amb capacitat d'iniciativa ni és ni té demà sinó tampoc té memòria. L'actual i profunda crisi política que vivim, malgrat s'alimenti de la benzina de l'alt índex d'atur i el malestar econòmic, té precisament les seves arrels en el menyspreu per tot allò col·lectiu. Els polítics que han robat ho han fet pel memfotisme pels béns públics, moguts senzillament pel lema «fot qui fot i visca el resto».
La història de la Monarquia Hispànica i de l'Estat espanyol no s'entén sense el seu component militar. I hem de gestionar aquesta història, primer tenint cura dels testimonis del passat (objectes de museu i papers d'arxiu), en segon lloc, estudiant-los a fons per realment parlar amb coneixement de causa, deixant de banda, proclames de tots colors, militaristes i antimilitaristes sense sentit, i en tercer lloc ubicant-los en la perspectiva d'una voluntat de construir col·lectivament un país de pau.
Potser no ho tenim perdut del tot. Si un veí va recollir la placa de les escombraries és perquè no ha passat encara a millor vida l'estima pels testimonis del nostre passat col·lectiu i el nostre bé comú, però, hem de ser conscients que caldrà fer un enorme esforç per teixir una societat amb cara i ulls.
